Conferència del Prof. Adrian Shubert

Espartero (2)
El Grup de Recerca en Estats Nacions i Sobiranies (GRENS) de la UPF inicia les seves activitats aquests curs acadèmic amb el seminari del professor Adrian Shubert:
¿POR QUÉ HACER UNA BIOGRAFÍA DE BALDOMERO ESPARTERO?“.
el seminari és el dimarts 10 d’octubre, a les 14:00, a la sala 20.285 de l’edifici de Jaume I del Campus de la Ciutadella de la UPF, C/ Trias Fargas, 25-27, Barcelona. Us adjuntem el cartell i us agrairem que li doneu la difusió que considereu convenient
Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Conferències, Estudis històrics

Premi d’assaig 2018 atorgat per “Nations & Nationalism” i l’ASEN

dominique_jacquin-berdal

Dra Dominique Jacquin-Berdal (1966-2006). Nascuda a Ghana, es va doctorar amb la investigació: “Nationalism and Ethnicity in the Horn of Africa” (2002).

ASEN i Nations & Nationalism van establir un premi d’assaig en memòria de Dominique Jacquin-Berdal, que era membre d’ASEN i editora de la revista.

El premi d’assaig es va establir per animar els joves estudiosos a publicar investigacions originals sobre nacionalisme i altres aspectes de l’estudi de les identitats.

El premi es concedeix al millor article que s’hagi presentat. S’anunciarà el o la guanyador/a del premi en la 28a edició de la Conferència ASEN, que se celebrarà a Londres el mes de març de 2018.

El premi consisteix en 250 lliures esterlines i en la gratuïtat durant 2 anys de la quata de membre d’ASEN, a més d’optar a la publicació de l’article a Nations & Nationalism.

Poden optar al premi estudiants de postgrau que estiguin matriculats i els investigadors/res que hagin presentat la tesi doctoral en els darrers cinc anys. El termini per poder presentar originals acaba el 30 de novembre de 2017. Els articles s’han de presentar escrits en anglès seguint les normes de the Nations & Nationalism  (‘Harvard’ system). Aquesta és la guia d’estil: guidelines for contributors.

La proposta d’article ha d’anar acompanyada d’una carta del tutor/a de màster o del director/a de tesi de l’autor/a que certifiqui l’ideoneïat de l’asperirant per poder concursar i que compleix les normes d’elegibilitat.

Només es pot presentar un article per autor/a. No s’admeten articles col·lectius.

Per aclariments, podeu contactar amb la Sra. Seeta Persaud per mail (nations@lse.ac.uk) o per telèfon (0044 207 955 6801).

Deixa un comentari

Filed under Estudis nacionals, Premis

“A [Dios] rogando y con el mazo dando”, nou article d’Agustí Colomines

foto blog agustí

Pongo a Dios entre corchetes porque soy laico. Me molesta la intrusión de las religiones en el espacio público, aunque sus trazos se reconozcan aquí y allá sorteando lo que yo piense. La religión se cuela en los refranes y es evidente en el conjunto de iglesias, catedrales y mezquitas que se extienden por pueblos y ciudades, sin obviar las fiestas y tradiciones varias que inundan el calendario. La religión católica forma parte de la cultura antropológica del pedazo de mundo que me tocó en suerte. A pesar de que la religión es una fe individual, íntima, privada, sin embargo se manifiesta en el espacio público. Es por eso que los gobiernos tienen la obligación de intervenir, no para fomentar una iglesia nacional, como pasó con el nacionalcatolicismo franquista, sino para regular sus derechos y sus excesos.

Lo mismo ocurre con la historia. En todas partes se está incubando el virus que amenaza con destruir monumentos conmemorativos de la historia del siglo XIX, especialmente. Es, según dicen los que fomentan esta epidemia, la manifestación plástica del combate por la hegemonía histórico-ideológica del pasado. George Orwell ya predijo que algo así ocurriría en la sociedad totalitaria que anunció para 1984: “Every record has been destroyed or falsified, every book rewritten, every picture has been repainted, every statue and street building has been renamed, every date has been altered. And the process is continuing day by day and minute by minute. History has stopped. Nothing exists except an endless present in which the Party is always right.” Lo que para Orwell era una pesadilla ha tardado un poco más en llegar, pero aquí está.

Que el presente condiciona cómo encaramos hoy el pasado y qué nos interesa de él, te lo enseñan en el primer curso de la carrera de historia. No es una novedad. Es, digamos, lo normal en la forma de trabajar de los historiadores. Lo anormal es querer substituir lo que pasó, representado simbólicamente por monumentos o tradiciones, por lo políticamente correcto hoy en día. ¿Es menos estúpido el argumento para justificar la retirada del monumento dedicado a Antonio López, ubicado al final que la vía Layetana, frente a uno de los laterales de la lonja de Barcelona, que el que utilizó Donald Trump para justificar la violencia de los supremacistas blancos en Charlottesville, Virginia, cuando se manifestaron en contra de que se removiese la estatua ecuestre del general confederado Robert E. Lee?

En todas partes cuecen habas. El nombre de Robert E. Lee está inmortalizado en decenas de escuelas, carreteras, edificios y monumentos de todo el sur de Estados Unidos, como Cristóbal Colón está presente en un sinfín de monumentos erigidos en ciudades latinoamericanas y norteamericanas. También en Barcelona existe un monumento dedicado al “descubridor”, cuyo derribo solo ha exigido, por lo menos hasta el momento, la CUP por “coherencia discursiva e ideológica”, dicen, tras el anuncio del Gobierno de Ada Colau de que trasladará la estatua de Antonio López de su plaza al museo Frederic Marès. Se trata, según ellos, de que la retirada de las estatuas de López y Colón “sea el principio de la retirada de muchos otros monumentos fascistas y clasistas de la ciudad”. El abuso de la historia es innegable. ¿Por qué no derribamos el Arco de Triunfo del paseo Lluís Companys? Al fin y al cabo es un monumento erigido en 1888 para celebrar la modernidad capitalista de la Exposición Universal? ¿Es que los concejales del Ayuntamiento barcelonés no se han dado cuenta de que los relieves laterales simbolizan, a un lado, la Agricultura y la Industria y el Comercio y el Arte en el otro, y de que encima de ese arco triunfal están esculpidos los escudos de las 49 provincias españolas presididos por el escudo de armas de Barcelona? ¿Lo derribamos al grito de abajo el capitalismo y todo lo que huela a español?

Los políticos no saben historia, como ya lamentaba Josep Benet, solo la usan cuando les conviene. En los Estados Unidos, un país con una larga historia si se tuviera en cuenta el pasado de las naciones indias, el debate sobre el monumento dedicado a Cristóbal Colón es tan estúpido como el que promueven algunos políticos e historiadores en estos lares. Vean lo que dijo la portavoz del alcalde Nueva York, Melissa Mark-Viverito, este mes de agosto refiriéndose al monumento colombino que preside Columbus Circle, a la entrada de Central Park, al lado del Trump International Hotel & Tower (¡horror!): “There obviously has been ongoing dialogue and debate in the Caribbean — particularly in Puerto Rico where I’m from — about this same conversation that there should be no monument or statue of Christopher Columbus based on what he signifies to the native population . . . [the] oppression and everything that he brought with him”. “Bullshit”, le hubiera respondido si hubiese estado presente en esa rueda de prensa.

Barcelona, como otras muchas ciudades del mundo, es un museo del siglo XIX al aire libre. Les recomiendo el libro de mi amiga Judit Subirachs, especializada en escultura catalana de los siglos XIX y XX, L’escultura del segle XIX a Catalunya. Del Romanticisme al Realisme (1994), y podrán comprobar por ustedes mismos que no solo Barcelona es un archivo de la memoria que se puede ver a simple vista, paseando. El problema es que aquí, a diferencia de Boston, por ejemplo, los itinerarios turísticos históricos se reducen a Gaudí y al modernismo. Barcelona es un compendio de historias que no sabemos aprovechar. Andas por las calles de Berlín y miras al suelo y el antiguo muro está indicado por todas partes. Andas por las rondas de San Pedro, Universidad y San Antonio y no hay forma de que el transeúnte se dé cuenta que transita por las antiguas murallas que se vinieron abajo por la exigencia popular durante la Revolución democrática de 1868.

Eso era lo que quisimos paliar desde la Cátedra Josep Termes cuando hace años presentamos un proyecto de musealización urbana de la Barcelona del siglo XIX al programa RecerCaixa, la línea de ayudas a la investigación de la Obra Social de la Caixa. No logramos que nos tuvieran en cuenta y ahí está nuestra propuesta, durmiendo el sueño de los justos sin encontrar patrocinador. Es verdad que hoy en dìa sería difícil de aplicar con un consistorio dominado por la incultura y un comisionado para los asuntos de la memoria que está más preocupado por montar escándalos y promover a sus amigos que por la historia. Su misión sigue siendo promover una memoria pública oficial con la que ya soñaron los franquistas y que ahora es objeto del deseo de izquierdistas de tres al cuarto que quisieran convertir la catedral en un centro cívico.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Liah Greenfeld: “Si perds el referèndum i no t’agrada, sempre pots marxar”

Tinc 62 anys. Vaig néixer a Soc catedràtica de Sociologia, Ciències Polítiques i Antropologia a la Universitat de Boston. Soc casada i tinc un fill, Política? Soc dissident, filla i neta de dissidents. Soc de família jueva. L’any passat Apara editores va publicar Pensar con libertad. La humanidad y la nación en todos sus estados, amb una introducció d’Agustí Colomines i Aurora Madaula. Tots tres són membres del nostre grup de recerca.

Esquinçar l’himen

Després d’escoltar el seu acadèmic discurs sobre el nacionalisme –matèria en la qual és màxima especialista–, li proposo d’imaginar una Catalunya independent: acceptaria llavors, Catalunya, un referèndum per votar tornar a Espanya?I em deixa glaçat: Liah Greenfeld no preveu la possibilitat democràtica d’un futur referèndum de reunificació amb Espanya. Entre nacionalismes iguals, ni aigua! Greenfeld ha participat al seminari Dret organitzat al CCCB pel Departament d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat. Veig que un referèndum, si arriba a produir-se, serà tan irreversible com un himen esquinçat. Víctor-M. Amela

 

Filla i neta de dissidents?

El meu avi patern, home culte, va dissentir del tsarisme, va ser dels primers bolxevics russos.

Un revolucionari.

Després va dirigir prestigiosos teatres d’òpera i ballets soviètics. Però va arribar Stalin amb la gran purga, el 1937…

El va destituir?

Stalin odiava els vells bolxevics perquè eren cultes i temia que el desobeïssin: va preferir carregar-se’ls i envoltar-se d’analfabets que el reverenciessin.

Sol passar. Què se’n va fer del seu avi?

El van torturar perquè confessés un crim polític inventat i afusellar-lo. Va resistir i no va confessar. El van enviar a Sibèria, al gulag.

Hi va morir?

Hi va estar 17 anys. Per ser a prop seu, la seva dona i el seu fill el van seguir fins allà…

El seu pare.

Sí, que així va conèixer la meva mare…, que era també filla d’un altre dissident de l’estalinisme.

El seu avi matern.

Bolxevic des dels 13 anys, el van perseguir, i després de la revolució es va fer metge. El 1936, les autoritats li van portar a l’hospital un cadàver amb dos trets a l’esquena: “Certifica que és un suïcidi”, li van ordenar.

Devia ser algun purgat per Stalin…

El meu avi s’hi va negar. I, acusat de trotskista, el van arrestar. Va morir a la sala de tortures. Tenia 30 anys, i la meva mare tot just nou anyets. I es va quedar sola: a la seva mare, per ser la dona d’un enemic del poble, la van enviar al gulag: va estar-hi tancada deu anys.

Quina història familiar…

A la meva mare la van ajudar a sobreviure uns pispes dels baixos fons… Són històries que m’han explicat des de petita el meus pares, que al seu torn van ser dissidents.

Dissidents, de què?

Van renunciar a la ciutadania soviètica per anar a Israel el 1967. Ho van perdre tot. Jo tenia tretze anys. Vam començar de zero.

Com l’ha marcat tot això, a vostè?

Em va dur a estudiar com i per què la gent pensa el que pensa.

Amb alguna conclusió?

Una ben clara: que tots som nacionalistes.

Jo també?

Sí. El marc mental que t’injecta identitat és la nació. És una forma de consciència: abans ho van ser la casta o la religió, però això va canviar a l’ Anglaterra del segle XVI.

Què va passar, a Anglaterra, llavors?

Destruïda per la guerra, la vella aristocràcia feudal va desaparèixer, inclosa la dinastia regnant. I una dinastia nova va crear una noblesa nova…que va extreure de la plebs.

El baix poble, els plebeus.

Laboratores: fins aleshores un plebeu no podia canviar d’estat. I ara Wolsey, fill d’un carnisser, arribava a cardenal i conseller reial! Inconcebible! Com ho podien justificar?

Necessitaven explicar-s’ho?

Sí, i salvaguardar aquesta novetat. I van agafar un concepte dels consells eclesiàstics, la natio, per aplicar-lo al poble anglès: i així es va elevar la plebs a la dignitat d’elit. Tots iguals com a components de la natio!

La segueixo, professora.

Durant dos segles, l’única nació va ser la Gran Bretanya: tots lliures i iguals des de baix. Neix la modernitat, amb el nacionalisme! Una revolució de la consciència. La Gran Bretanya va pujar. Tothom la va emular: avui tots ho veiem igual, som nacionalistes.

Hitler era nacionalista?

Sí.

Stalin era nacionalista?

Sí.

Doncs vaja…

Alemanya i Rússia van desenvolupar un nacionalisme desposseït de l’individualisme igualitari anglès: l’alemany i el rus seran un tipus de nacionalisme etnicista, racista.

N’hi ha més tipus, de nacionalisme?

El nacionalisme col·lectivista cívic, que sorgirà a França. Veuen la nació com un cos de dona: no la pots desmembrar.

I a Espanya? I a Catalunya?

El problema és que a Espanya i Catalunya impera el mateix tipus de nacionalisme.

Quin?

El de tipus francès, el nacionalisme col·lectivista cívic, amb un component de filiació voluntària a l’anglesa: no ets català o espanyol si no vols, no se t’obliga. Son dos nacionalismes iguals que xoquen entre si!

I llavors, què ens passarà?

Que si els independentistes catalans argumentessin bé, Espanya i el món cedirien pel que fa al referèndum. I no ho estan fent.

No? Què haurien d’argumentar?

Que primer són els individus i el seu dret a determinar quina nació constitueixen. És el marc mental d’Occident, indiscutible!

Segur?

Tot i que els estats són poc donats a escoltar, és un pensament compartit: cal insistir-hi.

I quants dels seus individus necessitaria Catalunya per independitzar-se?

La meitat més un dels vots emesos.

I què li diria a l’altra meitat, llavors?

Que, després d’haver provat de convèncer la majoria del que creien millor, han perdut.

I podran votar per tornar a Espanya?

No, esclar, han perdut: si tant els disgusta, tenen la llibertat de marxar a Espanya.

Entrevista de Víctor-M. Amela, publicada a La Vanguardia, 18/07/2017 Foto: ©David Airob

Deixa un comentari

Filed under Conferències, Estudis nacionals

El dret d’autodeterminació al segle XXI

Els propers dies 13 i 14 de juliol tindrà lloc a l’aula 1 del CCCB les Jornades sobre el dret d’autodeterminació al segle XXI, organitzades pel Centre d’Estudis de Temes Contemporanis (CETC) del Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors de la Generalitat de Catalunya. Hi participaran prestigiosos acadèmics d’arreu del món. Aquí teniu el programa:

programa

Podeu formalitzar les inscripcions a: cetc.exteriors@gencat.cat o bé trucant al 938 876 370.

Deixa un comentari

Filed under Convocatòries, Estudis nacionals, Minories i identitat

Subvencions a treballs de recerca sobre Administració pública 2017

eapc_c3

S’ha publicat la nova convocatòria de subvencions per a treballs de recerca sobre Administració pública (EAPC).

El termini de presentació de sol·licituds és del 27/06/2017 fins al 17/07/2017. S’ha d’enviar la sol·licitud telemàticament i en paper dins del termini.

Entre les novetats que presenten les bases reguladores, és que s’allarga el període d’execució dels projectes a un any i encara s’estableix un mes més per presentat la justificació. Podeu trobar tota la informació al següent enllaç:

http://agaur.gencat.cat/ca/beques-i-ajuts/convocatories-per-temes/Subvencions-per-a-treballs-recerca-sobre-Administracio-publica-EAPC?category=7270cfa6-a82c-11e3-a972-000c29052e2c

Deixa un comentari

Filed under Beques, Convocatòries

Simposi sobre el Congrés de Cultura Catalana de 1977

Programa Simposi

El Simposi tindrà lloc el dia 29 de juny a la tarda i el 30 de juny tot el dia a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (C. del Carmes 47, barcelona) i compatarà amb la participació dels nostre IP i director de la Càtedra Josep Termes, el Dr. Agustí Colomines.

La inscripció és gratuïta i podeu fer-ho omplint el següent formulari: cliqueu aquí

Programa:

Dijous 29 de juny:
  •  19.oo h. Inauguració del Simposi a càrrec de Joandomènech Ros, President de l’IEC, de Miquel Strubell, President de la Fundació Congrés de Cultura Catalana i de Jaume Ribera, President de la Fundació Antigues Caixes Catalanes.
  • 19.15 h. Conferència inaugural a càrrec de Ramon Folch.

En acabar es servirà una copa de cava.

Divendres 30 de juny:

9.00 h – 10.30 h. 1a Sessió: Els límits de la Transició als Països Catalans. 

  • Ponents: Sebastià Serra, Jordi Casassas, Ferran Archilés.
  • Modera: Jaume Claret.

10.30 h – 12.00 h. 2a Sessió: El Congrés de Cultura Catalana, el debat des del territori. 

  • Ponents: Mercè Picornell, Gustau Muñoz, Lluís Duran.
  • Modera: Giovanni Cattini.

12.00 h – 12.30 h. Pausa- cafè. 

12.30 h – 13.30 h. Comunicacions:

Introdueix: Ivan Serrano.

  • David Paloma. La concreció de la llengua estàndard: algunes observacions sobre l’herència del Congrés.
  • Francesc Marco. L’herència personal del Congrés de Cultura Catalana: perfils i trajectòries.
  • Martí Serra. L’actualitat de la qüestió territorial en el Congrés de Cultura Catalana.
  • Sarah Jumel. La lluita per la democratització en el marc del Congrés de Cultura Catalana. 

13.30 h – 15.00 h. Dinar.

15.00 h – 16.30 h. 3a Sessió: Els continguts del Congrés de Cultura Catalana i la seva vigència.

Ponents:

  • Isidor Marí: Llengua i Cultura.
  • Josep M. Carreras: Economia i Territori.
  • Imma Tubella: Educació i Recerca.
  • Enric Pujol: Institucions.

Modera: Montserrat Tresserra.

16.30 h – 16.50 h. Pausa – cafè.

17.00 h – 18.30 h. 4a Sessió: Els congressistes dins del Congrés.

Ponents:

  • Agustí Colomines. El Congrés de la Joventut Catalana.
  • Pere Manzanares. El Congrés des de Catalunya Nord.
  • Ramon Espasa. L’àmbit de treball d’Estructura Sanitària.
  • Anna Balletbò. El Congrés i la premsa.

Modera: Agustí Alcoberro.

18.30 h. Cloenda i relatoria final a càrrec de Marta Rovira i Martínez.

COMITÈ CIENTÍFIC:

Agustí Alcoberro, Lluís Duran, Montserrat Treserra, Jaume Subirana, Jaume Claret, Ivan Serrano, Isidor Marí, Enric Pujol, Giovanni Cattini.

ENTITATS I GRUPS DE RECERCA COL·LABORADORS:

Institut d’Estudis Catalans (IEC).

Institut Ramon Muntaner (IRMU). 

Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana.

Mirmanda

IdentiCat (UOC)

GEHCI (UB) – Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals

CEFID (UAB) – Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica 

Càtedra Josep Termes (UB)

GECIEC (UdL) – Grup d’Estudis de la Cultura i de les Identitats a l’Europa Contemporània

 

 

 

Deixa un comentari

Filed under Conferències, Convocatòries, Estudis històrics, Intel·lectuals, Minories i identitat