Monthly Archives: Abril 2010

>Cultura i sobirania, de Joan F. Mira

>Un dels processos més profunds en la història de les nacions i dels Estats, i dels Estats-nació, d’aquesta Europa occidental nostra, és que al llarg de les últimes dècades els atributs més clàssics de la sobirania s’han esvaït progressivament. I que alhora, en canvi, alguns dels que abans es consideraven secundaris han esdevingut els més potents. ¿Quins eren els atributs de la sobirania dels Estats, que abans eren intocables i que avui ja no existeixen o són poc importants? Un era el fet de tindre una moneda pròpia que es podia no sols encunyar amb més o menys abundància, sinó que pujava i baixava segons les circumstàncies o les decisions dels Estats. S’ha acabat per als setze països de l’euro. Un altre era el tancament de les fronteres, un límit que no es traspassava sense permís de l’Estat, amb barreres, control de passaports i tota la resta. Ara, les creuem sense aturar-nos. Quant a l’atribut de les relacions exteriors sobiranes, no cal dir que la llibertat (sobirana) d’acció dels Estats és només molt relativament independent, condicionada com està a les polítiques conjuntes de la Unió. Doncs també la “sobirania de relacions” s’ha quedat en poca cosa. I l’atribut més espectacular, el poder militar, dins de cada un dels Estats europeus té cada vegada un paper més secundari, excepte en el terreny representatiu (fer desfilades, etc.), i en general només s’aplica en missions exteriors: no exteriors a un país europeu i contra un altre, sinó exteriors a la Unió Europea. Una cosa mai no vista abans, impensable fa pocs anys.

En canvi, allò a què avui, com sempre, no renuncia cap Estat, sinó tot el contrari, són els elements de caràcter o contingut simbòlic, cultural i comunicatiu. Cap Estat europeu no està disposat a deixar de fer la seua pròpia política cultural, la seua pròpia política lingüística i la seua pròpia gestió dels elements simbòlics, ja siguen dates i commemoracions o personatges històrics, de l’art o de la literatura: de totes les figures, en fi, que es projecten com a emblema i representació de l’espai nacional, endins i enfora… A això, cap Estat no hi pot ni hi vol renunciar. És a dir: durant els últims anys, s’ha intensificat el poder dels Estats en aquelles dimensions que abans es consideraven més accidentals o secundàries. Perquè abans, allò important, fonamental i primordial era la sobirania política amb els seus atributs irrenunciables: el fet que un Estat poguera prendre amb total independència les pròpies decisions en política internacional, en política econòmica, en política militar i en control de fronteres. De manera absoluta, sense condicionaments externs. Ser sobirà vol dir que les decisions pròpies són supremes, estan per damunt de tot i no estan sotmeses a res. Però resulta que, avui dia, les decisions d’un Estat de la Unió Europea, en termes de control de fronteres, de política monetària, de política exterior, i fins i tot de política militar, estan sotmeses a uns condicionaments superiors. Per tant, en aquestes qüestions els Estats ja no són rigorosament sobirans. Tenen una sobirania limitada o relativa, condicionada. Excepte en el cas de la moneda dins de l’espai de l’euro, on ja no tenen cap sobirania ni una.

Allò en què els Estats continuen sent absolutament sobirans és en la política lingüística i en la política de símbols etnoculturals amb els quals i en els quals la gent se sent reflectida o representada. Per dir-ho d’una altra manera, avui dia un Instituto Cervantes, posem per cas, té moltíssima més potència que no tenia fa trenta anys. L’Estat espanyol, doncs, actua amb molt més vigor en el terreny lingüístic, en la política de consolidació i expansió del castellà que no ho feia fa trenta anys. És la seua arma de combat en la projecció nacional, la seua força, la nau almirall de la flota. Això per no parlar de França, que inverteix milions incomptables i dedica una quantitat extraordinària d’esforços en el camp de la francité, per al manteniment del prestigi i de la difusió de la cultura francesa. Si tots els països plantegen la batalla en aquest terreny, ¿per què nosaltres no hem de fer-ho, per què Catalunya no aplica tots els recursos possibles en aquest camp decisiu? ¿Per què el catalanisme dels darrers anys (o allò que es vol presentar com a tal), no defensa i promou una política cultural, simbòlica i lingüística infinitament més activa i contundent?

Em sembla molt significatiu, i molt alarmant, l’aclaparador domini que, des de fa alguns anys, ha tingut i està tenint el tema financer en tot el debat político-nacional a Catalunya. Com si les balances fiscals i altres factors per un estil foren la substància més sòlida i profunda de l’afirmació d’una existència nacional pròpia, i no estic exagerant. Però el futur del país, la consistència i perdurabilitat de la identitat catalana, no depèn de si la Generalitat negocia uns milions d’euros més o menys pel nou finançament. I en canvi tots els polítics dits catalanistes sembla que és en l’única cosa en què pensen. Jo pensaria més aviat en Navarra, un ideal gairebé inassolible per al catalanisme dels diners, que té una pràctica sobirania fiscal, …i on això no ha produït ni ha consolidat cap nacionalisme navarrès, ni cap nació navarresa, ni cap altre resultat semblant.

En definitiva, es tracta d’una manera de mirar les coses que és producte d’un error de plantejament conceptual. És l’error de donar un significat (teòric) que no té al tema (pràctic) fiscal i econòmic. Perquè els interessos pressupostaris i fiscals i la solidesa nacional són, com a conceptes, dues coses diferents. I la primera no condueix infal·liblement a la segona: els anys 80 i 90, quan Espanya havia fet un gran salt econòmic endavant i tenia molta més riquesa i recursos que Portugal, a Portugal li hauria interessat, des d’un punt de vista econòmic, de formar part d’Espanya. A cap portuguès se li va acudir proposar-ho, si no era algun excèntric. Als portuguesos, en massa, no els va passar pel cap que el sentit de l’existència, i el present i el futur de la nació portuguesa tingueren cap relació amb la renda per càpita o amb els recursos fiscals, que haurien augmentat moltíssim si Portugal s’hagués convertit en una comunitat autònoma espanyola. Però, justament, ells no voldrien ser mai una comunitat autònoma d’Espanya. Ells són una altra cosa, i volen continuar sent allò que són. Els catalans, sovint, sembla que no saben quina cosa volen ser. Si ho saberen, parlarien més de cultura, de símbols i de llengua, que de diners i de balances fiscals. Proclamarien la independència cultural, mentre esperen que arribe la financera. Segur.

Publicat a l’Avui, 17/04/10. Il·lustració: Xavier Porrata

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

>El nou regionalisme europeu, una via per promoure la democràcia i el desenvolupament socioeconòmic?

>

Seminari organitzat per l’European Liberal Forum (ELF), amb la col·laboració del Centre Jean Gol, de la Fundació Catalanista i Demòcrata (CatDem) i de l’Àrea d’Estudis Nacionals i Identitaris de la UOC. Finançat pel Parlament Europeu.

Benvinguda a càrrec de l’Hble. Sr. Joaquim Ferrer, president de la Fundació CatDem i de la Sra. Susanne Hartig, directora executiva de l’European Liberal Forum

L’estratègia europea de les regions


Taula rodona dirigida pel Sr. Martin Aranburu, cap d’Estudis i Programes de la Fundació CatDem. Ponents: Sra. Mònica Sabata, presidenta de la Federació Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes (FOCIR), Sr. Andreas Büttner, diputat del parlament de Brandenburg. Secretari general del FDP Brandenburg, Sr. Kent Johansson, director del Comitè Regional de Desenvolupament de la regió Västra Götaland, membre del Comitè de les Regions


pausa cafè

La identitat regional i nacional a Europa


Taula rodona dirigida per la Sra. Julie Cantalou, coordinadora de l’Àrea de Projecció Internacional de la Fundació CatDem. Ponents: Dr. Agustí Colomines, director acadèmic de l’Àrea d’Estudis Nacionals i Identitaris de la Universitat Oberta de Catalunya, professor a la Universitat de Barcelona i director de la Fundació CatDem, Dr. Ferran Requejo, catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra, Sr. Frans de Keyses, conseller general Brussels Enterprises Commerce and Industry (BECI).


Conclusions a càrrec del Dr. Marc Guerrero i Tarragó, patró i cap de l’Àrea de Projecció Internacional de la Fundació CatDem, vicepresident del Partit Liberal Demòcrata Europeu (ELDR Party)

Dinar (amb invitació)


Visita al Parlament de Catalunya. Recepció del Molt Hble. Sr. Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya (amb invitació).

Tindrà lloc a Barcelona, el dilluns 14 de juny del 2010, a l’Aula Europa de la Representació de la Comissió i del Parlament Europeu a Barcelona, Passeig de Gràcia 90.

Inscripció gratuïta. Es prega confirmació d’assistència a info@catdem.org o per telèfon al 93 215 58 48. La UOC atorgarà un crèdit de lliure elecció.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized