Monthly Archives: gener 2012

“Catalunya reclama un nou acord amb Espanya”, entrevista de Victor Mallet al president Artur Mas

Segons declaracions d’Artur Mas, president del Govern català, Catalunya reclamarà enguany un nou acord econòmic amb l’Estat espanyol, el qual hauria de dotar la Generalitat de més autonomia financera i reduir els diners catalans transferits a d’altres territoris més pobres.

En cas de rebuig per part del Govern espanyol, el «divorci» entre Catalunya i Espanya continuarà creixent, ha declarat Mas en una entrevista al Financial Times, la qual va tenir lloc a la seu del Palau de la Generalitat, edifici del segle XV que és la seu del Govern català des de fa segles.

Mas troba paral·lelismes entre la situació catalana i l’escocesa, en què també hi ha demandes d’independència o d’un major retorn de competències per part del Govern de Londres. Tanmateix, cal destacar una diferència important: Catalunya és la regió autònoma més rica d’Espanya després de Madrid. El seu pes sobre l’economia espanyola és superior al d’Escòcia sobre el Regne Unit. Tant Escòcia com Catalunya van perdre la seva independència amb cinc anys de diferència a principis del segle XVIII.

«Catalunya no pot continuar suportant el drenatge fiscal que tenim actualment, que equival a un 8 o 9% del PIB (uns 17 milions d’euros) cada any», considera Mas.

El President declara que Catalunya, amb un PIB de 200 milions d’euros, que equival a una cinquena part del PIB espanyol, està dissenyant un pla per a aconseguir un «pacte fiscal» que dotarà la Generalitat de més responsabilitat pel que fa als seus propis impostos i reduirà a la meitat les transferències a l’Estat per a pagar serveis com defensa o el fons de solidaritat que finança les regions més pobres.

«[La demanda del pacte fiscal] arribarà a la taula de Rajoy durant el 2012 o a principis del 2013», explica Mas, referint-se a Mariano Rajoy, el nou president del govern de centre-dreta que va arribar al poder el mes passat, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions generals del novembre.

«L’statu quo no funciona», assegura el president de la Generalitat.

«Hi ha un divorci creixent, perquè els catalans tenen la sensació –i tenen raó– que d’una manera continuada i repetida no se’ns respecta la identitat o la llengua, i que no rebem suport en matèria econòmica i social.»

«Per tant, el nostre projecte a curt termini és la sobirania fiscal…, i a llarg termini ja ho veurem.»

Mas, que té cinquanta-cinc anys i és successor de Jordi Pujol, el nacionalista que va governar la regió durant vint-i-tres anys després de la mort del dictador espanyol Francisco Franco, assegura que no veu cap raó per la qual Catalunya no hagi de ser un estat independent, com Finlàndia, Dinamarca o Holanda.

«Volem ser l’Holanda del sud i podem ser-ho», defensa el president. «Holanda és una societat molt oberta, amb base industrial, i ha fet un gran esforç en innovació i ciència.»

Així i tot, Mas considera que la societat catalana encara està molt dividida sobre la qüestió de la independència, cosa que la converteix en un objectiu poc realista a curt termini, mentre que ara sí que hi ha un ampli i fort suport per a aconseguir un nou pacte fiscal amb la resta d’Espanya que alleugeri la càrrega sobre l’economia local.

Tal com va passar a Escòcia, Mas ha defensat que l’opció afavorida va ser una via intermèdia entre l’statu quo i la independència total.

Mas demana «més Catalunya i més Europa», amb l’argument que la independència nacional és cada vegada menys significativa en un moment en què Berlín i Brussel·les dicten la política de l’eurozona, fins al punt de poder nomenar Mario Monti primer ministre tecnòcrata italià.

El govern de Rajoy ha amenaçat d’augmentar el control sobre les regions espanyoles, a les quals culpa del dèficit públic del país i de no permetre, per tant, que Espanya compleixi els objectius fiscals acordats amb Brussel·les. Però els líders catalans insisteixen a assegurar que, d’ençà que ells són al poder, la seva administració és de les primeres que ha imposat mesures estrictes d’austeritat.

Enguany la Generalitat té previst de retallar la remuneració dels funcionaris gairebé un 5%, reducció que se suma a l’establerta en l’àmbit nacional el 2010, també del 5%. La Generalitat també cobrarà una taxa sobre les receptes mèdiques i té prevista la venda d’actius propis. Totes aquestes mesures són pioneres a Espanya.

Amb l’austeritat en marxa, els catalans volen un nou acord. «Si Espanya ens ajuda, la societat catalana no està en contra de pertànyer-hi, tot i que sí que hi ha una part de la gent que està clarament a favor de la independència», diu Mas. «Però si l’Estat espanyol ens nega el respecte i el suport, el sentiment que Catalunya necessita un estat propi continuarà creixent.»

Entrevista publicada originalment en anglès al Financial Times, el 16 de gener de 2011.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Catalanisme, Estudis nacionals, Europa, Política i partits

2011: Un año de cambios para el conflicto árabe-israelí. Daniel Rajmil

El año 2011 traía a los anales de la historia la ya conocida como “primavera árabe” y con ella llegaba también una nueva conformación regional que ha sido capaz de azotar a todo Oriente Próximo. Una etapa de retos y cambios para los principales actores implicados en el conflicto árabe-israelí. Por un lado, los palestinos han visto con esperanza una última oportunidad para reavivar su fragmentado nacionalismo. Por otro lado, Israel ha visto la necesidad de adaptarse a un nuevo contexto internacional donde las condiciones desfavorables aumentan día a día.

El nacionalismo palestino ha sido uno de los grandes protagonistas de este año. Tras más de 4 años de rivalidad política, desde que en 2006 Hamás se hiciera con el poder de la Franja de Gaza y Al Fatah quedara desterrado en Cisjordania, el pasado 27 de abril se anunciaba un esperado acuerdo de reconciliación palestino. El acuerdo firmado por las principales facciones palestinas acordaba la creación de un gobierno de unidad temporal, a día de hoy aún por concretar, que deberá llevar a los palestinos hacia la realización de unas elecciones generales libres el próximo mayo de 2012, todo un reto donde la madurez del acuerdo pasará su verdadera prueba de fuego.

Con un acuerdo de reconciliación a sus espaldas e impulsado por los aires de cambio en las calles, el líder de la ANP, Mahmud Abbas, sorprendía al mundo este mes de septiembre al seguir adelante con sus planes y presentar ante el Consejo de Seguridad de Naciones Unidas la candidatura palestina a ser estado miembro de pleno derecho de la organización. A pesar de las complicaciones legales y diplomáticas que la opción conlleva, el pasado 13 de diciembre la UNESCO alzaba ya la bandera palestina como símbolo de bienvenida a su nuevo estado miembro.

En otro orden de cosas, la inestabilidad y los choques de la Franja de Gaza con Israel se ha mantenido este 2011 al igual que el lanzamiento de misiles por grupos yihadistas desde Gaza. Las distintas escaladas de violencia vividas en agosto, o más recientemente hace pocas semanas, convertían a Gaza, el sur de Israel y su frontera con Egipto en uno de los puntos más calientes del país. Buena muestra de ello fueron los atentados coordinados desde la península del Sinaí que acabaron con la vida de ocho israelíes en agosto de 2011. Un toque de aviso más para la percepción israelí de la necesidad de aumentar la seguridad de sus fronteras y que ha propulsado la construcción de una valla de seguridad con Egipto de 240 km desde Eilat hasta el puesto fronterizo de Kerem Shalom.

A pesar de todo, 2011 también ofrecía algunos momentos de distensión entre palestinos e israelíes como la operativa de canje de 1.027 prisioneros palestinos por la liberación del soldado israelí Gilad Shalit. El orgullo nacional israelí y en especial el de su primer ministro, Benjamín Netanyahu, estallaban el pasado 18 de octubre cuando finalmente, tras 1.941 largos días de cautiverio, el soldado regresaba finalmente a su casa, tras una mediática y complicada operativa de canje. Una noticia que llenaba de nuevo la satisfacción nacional y que contrastaba con el año de cambios y noticias negativas que han golpeado con una nueva realidad regional a la sociedad israelí.

Un nuevo Oriente Próximo, que traía también este 2011 el estancamiento de las relaciones del estado hebreo con dos de sus principales aliados: Turquía y Egipto. Las relaciones con Turquía, ya turbulentas desde el incidente del asalto militar israelí al navío turco Marmara en mayo de 2010, eran sentenciadas a su congelamiento momentáneo en septiembre de 2011. Turquía anunciaba la cancelación de sus relaciones comerciales, militares e industriales entre ambos países, a la vez que anunciaba la reducción de sus relaciones diplomáticas con Israel a nivel de segundo secretario.

Turquía no ha sido el único país que ha cambiado el tono de sus relaciones con Israel. Inmerso en tiempos de cambio y ebullición continua desde la caída de Hosni Mubarak, Egipto también ha endurecido sus relaciones con Israel. La noche del pasado 10 de septiembre será recordada como una de las noches más grises desde el tratado de paz entre los dos países en 1979. El asalto popular a la embajada israelí en El Cairo dejaba constancia del deterioro de las relaciones diplomáticas entre los dos países. La importancia de las relaciones de Israel con Egipto pasa por su relevancia a nivel político, económico y militar. Junto a Jordania, Egipto es uno de los dos únicos países árabes vecinos que mantienen un tratado de paz con Israel.

Paralelamente a las nuevas corrientes nacionalistas que han recorrido los territorios palestinos durante todo este año, Israel también vivía su particular “primavera árabe” en agosto de 2011. El inicio de un movimiento social sin precedentes, inspirado por los acontecimientos y revoluciones que suceden en los países árabes, centraba sus demandas en objetivos sociales y marcaba un capítulo destacado más de la corta pero agitada historia de Israel. Las manifestaciones conseguían llegar a su clímax el día 3 de septiembre cuando más de 400.000 ciudadanos salían a la calle para reclamar justicia social y cambios políticos. No obstante, el movimiento no ha sido capaz de eclipsar los constantes choques entre colonos judíos y el ejército israelí, acentuados durante diciembre de 2011, que han marcado buena parte de la arena política nacional del año.

Termina una añada de cambios donde el inicio de la primavera árabe ofrecía una oportunidad para la mayoría de actores de la región de expresar nuevas visiones y necesidades políticas. Un año que ha traído nuevas y a veces inesperadas condiciones geopolíticas para palestinos e israelíes. El año 2012 con la amenaza omnipresente de un Irán nuclear, una revolución sin resolver en Siria, el auge islamista en toda la región y, como telón de fondo, un movimiento colono judío intransigente, se presenta como otro año más de cambios para el futuro del conflicto.

Publicat a Atenea digital.es, 30/12/11.

Deixa un comentari

Filed under Democràcia, Processos de pau

Escòcia i el referèndum

El govern escocès va anunciar oficialment que el referèndum sobre el futur d’Escòcia no es faria fins a la tardor del 2014. Responia així a la demanda del primer ministre britànic, David Cameron, de convocar-lo el 2012. Entre l’agost del 2007 i el novembre del 2009, el govern d’Escòcia va posar en marxa un procés anomenat The National Conversation amb el qual s’invitava a la població a discutir sobre una possible reforma constitucional. Això va portar a la publicació d’un primer document de debat (Choosing Scotland’s Future),i va culminar amb la publicació d’un altre document: Your Scotland, Your Voice, una mena de llibre blanc sobre el camí a seguir. Per a més detalls sobre el procés sobiranista escocès i la proposta de referèndum, visiteu el web: http://www.scotland.gov.uk/Topics/constitution/

Deixa un comentari

14 gener 2012 · 10:54

Kiro Gligorov, per Agustí Colomines

La guerra dels Balcans va ser un dels pitjors drames que va viure Europa després de l’esfondrament del sistema comunista. L’eclosió de Iugoslàvia, un estat artificial refet almenys dues vegades, l’última de les quals el 1946, quan es constituí en una república socialista federativa sota la dictadura de Tito. Allò va ser un miratge, com va quedar clar a partir del 1991. Els eslovens, els croats i els serbis han estat forçats a viure plegats des del pacte de Corfú, del juliol del 1917 i que fou conseqüència de la I Guerra Mundial. El pacte declarava que serbis, croats i eslovens havien de constituir un únic estat, en el marc d’una monarquia constitucional, la qual fou establerta el novembre del 1918 amb Alexandre I com a rei. La política centralitzadora i hegemònica sèrbia va afavorir l’aparició d’un fort moviment de resistència croata, cosa que va decidir el rei a establir, el 1929 (data que entrà en vigor la denominació oficial de Iugoslàvia), un règim dictatorial que obligà a la fusió de les diverses nacionalitats en un únic poble. El rei Alexandre I fou assassinat pels independentistes croats el 1934… En fi, ja veuen que les batusses entre els eslaus del sud vénen de lluny. Però és evident que el federalisme comunista —més aparent que real— tampoc no va solucionar res.

L’1 de gener d’enguany va morir a Skopje Kiro Gligorov, expresident de Macedònia tres vegades: quan encara era una república de la federació iugoslava (gener del 1991) i quan va esdevenir un estat independent (novembre del 1991). El 1994 va ser reelegit i va exercir el seu mandat fins al 1999. I tanmateix, Gligorov és considerat, juntament amb el croat Ante Markovic—desaparegut cinc setmanes abans que ell i últim cap de govern de l’estat iugoslau—, un dels grans defensors de la continuïtat de Iugoslàvia. Kiro Gligorov va néixer el 3 de maig de 1917 a Stip, una ciutat que el 1912 havia estat alliberada del domini turc però que com tot Macedònia havia quedat integrada a Bulgària. Quan es creà la primera Iugoslàvia va passar a ser la Sèrbia del Sud. Era fill d’una família burgesa i tots aquests canvis de sobirania també van quedar reflectits en el seu cognom, que va evolucionar de l’inicial Panchev al de Grigorovic, Grigorov i finalment Gligorov. No va ser l’únic cas, evidentment. Va estudiar la carrera de dret a Belgrad i durant la II Guerra Mundial esdevingué una de les figures prominents de l’ASNOM (que corresponen a les sigles en anglès de l’Assemblea Antifeixista per l’Alliberament del Poble de Macedònia). Després de la guerra, i amb Tito al poder, fou un membre destacat de la jerarquia comunista.

Com molts dels dirigents comunistes iugoslaus, Kiro Gligorov era un pragmàtic. Quan el 1989 va retornar a Skopje, primer va intentar salvar la federació amb una aliança amb el president bosnià Izetbegovic, però després ja va tenir molt clar que l’única sortida era implantar l’estat macedoni. Els primers anys del seu mandat va estar dedicats a buscar el reconeixement internacional, que tenia l’oposició de Grècia. Va ser un moderat entre els extremistes macedonis, representats, entre altres, pel partit de la dreta VMRO-DPMNE, que és el de l’actual primer ministre Nikola Gruevski, i el partit albanès Unió Democràtica per a la Integració (DUI). Gligorov va encapçalar la Unió Socialdemòcrata de Macedònia (SDSM) i va fer del pacifisme el gran argument per obtenir el reconeixement internacional que anhelava. El va obtenir, com es constata en el comunicat de condol de Hillary Clinton. Però s’havia buscat molts enemics, fins al punt que el 3 d’octubre de1995 el van intentar assassinar amb un cotxe bomba. Va sobreviure però va perdre un ull i la cara li quedà marcada per sempre. Amb els seus 94 anys també se’n va un segle.

Publicat a IntocableDigital.cat, 13/01/12

Deixa un comentari

Filed under Europa, Fronteres, Guerra