Un homenatge a Pep Termes, per Patricia Gabancho

Josep Fontana vapgabancho treure les quartilles de la butxaca i va començar a llegir. Sorprèn que un professor tan experimentat necessiti seguir un text tancat, per més que hagi canviat l’aula per la tribuna de l’Ateneu Barcelonès, on s’està retent un merescut homenatge a Josep Termes, com a historiador i com a ateneista generós. Això va ser el passat mes de juny. S’hi presentava un volum d’homenatge, sintetitzat en tres “temes” que defineixen Termes: Catalanisme, obrerisme, civisme (Editorial Afers), però la peça valenta era precisament l’exposició de Fontana, perquè ells dos representen dues teories històriques diferents, dues maneres, en definitiva, d’entendre el país. Termes defensava que la història era un instrument per comprendre el present i per incidir-hi, i és per això que Barcelona va tenir una dècada on senyorejaven els historiadors, com després la van tenir els arquitectes i ara la tenen els cuiners. Hem passat, pel que sembla, de la reflexió a l’hedonisme.

Però tornem al que dèiem. Fontana no va plantejar cap discrepància, només va reconèixer que n’hi havien. Va triar centrar-se en la primera etapa de la relació. Amics com a joves professors que eren, van compartir militància al PSUC, que era el lloc on gairebé tothom anava a satisfer inquietuds polítiques, però d’on Termes acabaria fugint, tip de la rigidesa doctrinal de l’aparell, enganxat a les concepcions “nacionals” de la vella escola. Termes era un noi de barri, tenia una tradició cultural —i de lluita— molt més flexible, més rica. Fontana es va limitar a constatar que, reunits a l’Autònoma, ja havien canviat, no només les circumstàncies, sinó ells dos, tot i que mantenien un terreny comú d’activitat, sobretot a la revista (del partit) Nous Horitzons. Llavors cau la bomba Solé Tura, que amb tota la barra dictamina que el catalanisme és una invenció de la burgesia catalana, llançada a l’operació de conquerir l’hegemonia (estatal), operació en la qual fracassa; aquesta bomba acaba d’enrarir l’ambient. Termes sosté que el catalanisme és l’expressió política, variada, d’una catalanitat establerta sobretot en el magma de les classes populars. Fontana, amb el temps, establiria que la catalanitat és un compendi (identitari) de l’evolució de les relacions socials i de poder dins la societat catalana. És evident que les dues últimes definicions avalen l’existència nacional de Catalunya i la primera, no. La primera, la de Solé Tura, espanyoleja. I fins avui.

Hi hpeptermesa la sensació que la historiografia catalana està a punt per a un nou debat que plantegi aquestes coses i les revisi de dalt a baix. I és una llàstima que Termes no hi pugui ser, perquè és el qui amb més claredat defensa l’obvietat, és a dir, que Catalunya existeix. El corrent marxista, que va senyorejar-hi durant dècades, va posar l’accent en la lluita de classes, que era una manera com una altra de defugir el debat nacional. Termes ho va tornar a posar en primer pla, no només per reivindicar l’anarquisme com a part de la construcció nacional, sinó per deixar clar que el catalanisme no és una qüestió de classes dirigents i prou. Això li va discutir també a Vicens Vives, però és que Vicens estava intentant reconstruir precisament la classe dirigent, i per tant, volia establir la importància del rol. Amb paciència franciscana, Termes va anar plantejant el seu debat a tot arreu. Resultat? Un cert aïllament, un anar fent en solitari, però envoltat del respecte de propis i aliens. I un centenar de tesis doctorals tutelades per la seva saviesa.

El llibre que esmento, coordinat per Teresa Abelló i Agustí Colomines, presenta treballs sobre temes diversos i dos articles que se centren en la vida i l’obra de Pep Termes. L’un, de Colomines, és un perfil biogràfic i professional molt aclaridor, que desemboca en una frase: “Termes confessa que se sent tan radical que ha arribat a votar moderat”. L’altre, de Jordi Casassas, se centra més en el debat historiogràfic, i també té frase: la de definir el “cosmopolitisme burgès desnacionalitzador”. Vull dir amb això que Termes és al centre de l’actualitat, perquè, lúcid com era, va saber veure què és allò que importa en cada cruïlla històrica. I perquè sabia que no es juga amb les coses de menjar.

Llegir a Núvol.

Advertisements

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s