Category Archives: Democràcia

Open Journal on Public Service: EPuM

L’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) acaba de publicar el primer número de European Public Mosaic (EPuM). Open Journal on Public Service, una revista electrònica de caràcter divulgatiu i íntegrament en anglès, que neix amb la intenció de consolidar-se com un canal de transferència d’informació i coneixement amb altres referents de països europeus. El magazín s’adreça especialment a professionals de l’Administració i gestors de serveis públics. és de caire divulgatiu i vol consolidar-se com un canal de transferència d’informació i coneixement amb altres referents de països europeus. S’adreça especialment a professionals de l’Administració i gestors de serveis públics.

El primer número de la revista electrònica està dedicat a la participació ciutadana i conté una vídeo-presentació de l’EPuM; una entrevista amb el professor de dret constitucional de la Universitat Rovira i Virgili (URV) especialista en vot electrònic, Jordi Barrat; i quatre articles d’anàlisi en profunditat que recullen experiències des de Catalunya, Groningen (Holanda), Alemanya i el Tirol del Sud (Itàlia). També inclou les seccions de bones pràctiques, noves tendències i flaixos d’actualitat d’on destaquen entre d’altres casos de pressupostos participatius, de ciència oberta, de ‘nova política’, el Codi Ètic del Servei Públic de Catalunya (en procés de formulació) o el ‘Manual dels governs a Twitter’ presentat recentment pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont.

Podeu trobar més informació i accés a la revista:  eapc.gencat.cat/en/publicacions/epum/

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Democràcia, Internet

Democràcia i nacionalisme. Conferència de Liah Greenfeld

Deixa un comentari

Filed under Conferències, Democràcia, Estudis històrics, Estudis nacionals, Llibres

Presentació del llibre “Pensar con libertad” de Liah Greenfeld

Liah.jpg
El 10 d’octubre es va presentar al CCCB el llibre Pensar con libertad. La humanidad y la nación en todos sus estados, de la professora Liah Greenfeld, publicat per Arpa Editores, i amb un pròleg d’Agustí Colomines i Aurora Madaula. La presentació va consistir en una conferència oberta al públic de la professora Greenfeld i d’un seminari privat amb acadèmics i periodistes que va tenir lloc l’endemà. Es tracta d’una compilació d’assajos que ens permet endinsar-nos en el seu pensament i recorregut intel·lectuals mitjançant el diàlegs – ja sigui per concordança, ja sigui per dissentiment­– amb les idees de pensadors com ara Karl Marx, Max Weber, Émile Durkheim, Joseph Ben-David, Edward Shils, Raymond Aron, Daniel Bell, Ernst Gellner i Benedict Anderson.

Tot i tractar-se d’una de les pensadores més influents en l’àmbit dels estudis del nacionalisme –i, de fet, l’única encara viva després de la mort de Hans Khon, Gellner, Hobsbawm, Anderson i Anthony D. Smith–, la seva obra és ben poc coneguda a l’estat espanyol. Fins a dia d’avui tan sols hi havia una traducció al català de Nacionalisme i Modernitat (Editorial Afers, 1999), impulsada pel Dr. Agustí Colomines, i Nacionalismo: cinco vías hacia la modernidad (Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2005). Aquesta nova traducció al castellà de part de la seva obra és, per tant, tan necessària com delectable.

No podem entendre l’originalitat de l’obra de Liah Greenfeld, així com les seves inquietuds intel·lectuals, sense donar un breu cop d’ull a la seva biografia. Jueva nascuda a la Rússia bolxevic dels anys cinquanta, aquest fet la va marcar fortament: tot i pertànyer a una família bolxevic i atea des de vàries generacions, com ella mateixa afirma, “l’antisemitisme rus em va alliberar de qualsevol il·lusió de que fins i tot la falta total de familiaritat amb el judaisme pogués alliberar-te de ser jueu”. Malgrat haver participat activament a favor dels bolxevics, la seva família va patir tortures, detencions, llargues estades als gulags… pel fet d’haver nascut jueus.

Ja a principis dels anys setanta, els pares de Greenfeld van decidir emigrar a Israel, on començà a estudiar sociologia. Un cop doctorada, el seu professor i mentor, Joseph Ben-David, va aconseguir que Greenfeld fos acollida a la Universitat de Chicago pel professor d’aquest Edward Shils. La seva carrera com a docent als EUA passa també per altres universitats de gran prestigi, com la de Nova York, Harvard i la Universitat de Boston, on encara avui dia imparteix classes.

Aquesta identitat múltiple, russa i jueva a la vegada, i els problemes que va patir arran d’això, la van portar a interessar-se per l’estudi del nacionalisme i la consciència d’identitat. Un interès que va redoblar-se en adquirir la nacionalitat nord-americana sense abandonar, però, la israeliana.

A diferència de molts altres autors, i per tant a la contra de les teories a l’ús, Liah Greenfeld no defineix el nacionalisme per la seva modernitat. Dóna la volta a aquesta idea i afirma que el camí segueix la direcció oposada: és la modernitat la que ve definida pel nacionalisme, fins el punt de considerar que el nacionalisme va ajudar a fer néixer la modernitat. Si històricament les grans religions havien contribuït a crear i mantenir l’ordre social, Liah Greenfeld considera que el nacionalisme és el que exerceix aquest paper en les societats modernes, relegant les religions com a formes de generar ordre.

La identitat múltiple de Greenfeld, incloent-hi els dos passaports de què disposa, fa que consideri que “la identitat nacional és quelcom que es construeix”. No per això és menys important que si en cas d’haver-la heretat, per imposició o per transmissió, ja que sempre és necessari que els individus i les comunitats tinguin un clar i adequat sentit de la identitat.

Us convidem a veure el vídeo de la conferència.

Posem també a la vostra disposició l’entrevista que Enric Vila li va fer i publicà el 12 d’octubre aelnacional.cat, un text que, a més, qüestiona la interpretació del nacionalisme que es fa a l’estat espanyol perquè està condicionada pels apriorismes i les condemnes. Manllevant les paraules de Liah Greenfeld: “Oposar el nacionalisme a la democràcia és un greu error”.

Deixa un comentari

Filed under Conferències, Democràcia, Estudis nacionals, Intel·lectuals, Uncategorized

“Oposar el nacionalisme a la democràcia és un greu error”. Entrevista a Liah Greenfeld

Text: Enric Vila – Fotos: Sergi Alcàzar

_mg_0607_11_958x630

El dilluns 10 d’octubre, Liah Greenfeld va pronunciar una conferència al CCCB a propòsit de la traducció del seu llibre Pensar con libertad. La humanidad y la nación en todos sus estados (Arpa Editores). L’assaig, que va precedit per una llarga introducció dels investigadors dels GRENPoC, Agustí Colomines i Aurora Madaula, recull  un seguit de textos sobre el nacionalisme que es carreguen les teories grises i deshumanitzades d’Ernest Gellner i d’altres vaques sagrades del món acadèmic castrades pels traumes del segle XX.

Com passa amb alguns jueus desplaçats per les follies europees, Greenfeld té una visió de la història excèntrica, però suggerent. La seva tesi, desenvolupada en diversos llibres, és que el nacionalisme ha tingut un paper tan central en la construcció de la idea moderna de llibertat que actualment és el motor més potent de la globalització.

“Oposar el nacionalisme a la democràcia és un error greu –em diu. El nacionalisme és un element essencial de la vida social i política. És la construcció cultural a través de la qual la democràcia apareix i es desenvolupa en el món modern.”

Segons Greenfeld, la mala premsa que té el nacionalisme “encega” els polítics i els intel.lectuals occidentals i els impedeix de resoldre els conflictes nous amb eficàcia. “Bona part dels diaris i dels polítics -em deixa anar- pensen que el món ha de ser homogeni, però l’única homogeneïtat que hi ha en el món d’avui, precisament, és l’emergència de la consciència nacional a tot arreu.”

Nascuda a la Unió Soviètica i formada a Israel i als Estats Units, on va arribar de la mà d’un acadèmic jueu que va perdre la família a Auswitch, Greenfeld lamenta que s’utilitzi Hitler per estigmatitzar el nacionalisme. Considera que aquesta estigmatització s’ha convertit en un mitjà per frenar canvis socials que no interessen a determinades classes dirigents.

L’islamisme mateix, em diu, disfressa conflictes de fons que tradicionalment havien estat canalitzats de forma positiva pel nacionalisme. A Catalunya -em recorda-, “el nacionalisme ha tingut molta importància en la lluita per la dignitat individual i col.lectiva”. De vegades Greenfeld demana als seus alumnes que dibuixin el nacionalisme en un paper i es troba que li pinten banderes i fusells.

– Les banderes i els fusells no expressen el significat essencial del nacionalisme” –em diu.

pensar_con_libertad_hr_1024x1024

– I doncs, què haurien de dibuixar? -pregunto.

– En el llibre explico que, després de debatre, alguns estudiants em dibuixen una bola del món amb tot de gent que mira d’expressar-se. Quan algú parla d’alliberar el seu país o de fer-lo gran, tothom es posa a la defensiva sense tenir en compte que, tradicionalment, el nacionalisme ha servit per empoderar els febles i els desposseïts.”

Quan li demano perquè el nacionalisme està tan estigmatitzat a Espanya, esbufega, i diu que hi ha una sèrie de raons històriques i polítiques que cal “superar amb urgència”. L’autora considera que el nacionalisme va entrar a Espanya a través de Catalunya i que bona part de les desavinences que hi ha entre Madrid i Barcelona venen del fet que mentre que els catalans tenen una consciència nacional forta, els espanyols pràcticament no la tenen desenvolupada.

– A Espanya, l’antic Règim va posar tantes resistències que Franco va ser el primer que va intentar modernitzar l’Estat a través d’un projecte nacionalista. El problema és que ho va fer intentant unificar per la força el que no es podia unificar i per això el seu projecte nacionalista no només va quedar avortat, sinó que ha deixat un mal record.

_mg_0591_11_958x630

Segons Greenfeld, el nacionalisme neix a Anglaterra en el segle XVI, després de l’anomenada guerra de les dues roses. “Fins aquell moment la identitat de l’individu s’articulava a través de la societat feudal i era tancada i poc flexible. La imatge que l’home tenia d’ell mateix estava molt determinada per la religió i per l’estament al qual pertanyia.”

La guerra de les dues roses va extingir la casa dels Plantegenet i va deixar la noblesa anglesa afeblida. La dinastia emergent, els Tudor, va “crear una nova aristocràcia obrint-se a gent del poble” i això va tenir un efecte inesperat. La idea de nació, que llavors només representava una elit, es va anar barrejant amb la idea de “gent” o de “poble”, que fins llavors s’associava a la rebel.lia, la brutícia i la incultura.

El primer poble que va desenvolupar una consciència nacional moderna –m’assegura Greenfeld-, van ser els anglesos. El nacionalisme anglès sorgiria de la necessitat de justificar el nou ordre creat pels Tudor. “Aquelles persones de sang vermella que es van trobar ocupant el lloc que havia ocupat la casta de sang blava, van haver de donar-se una explicació a ells mateixos i al altres, i d’aquí en va sortir un nou sistema cultural que va revolucionar el món.”

El canvi de mentalitat que el nacionalisme va produir a Anglaterra es va escampar de maneres diferents a Amèrica i al Continent. A Europa, els primers a importar el nacionalisme van ser els francesos. Els aristòcrates de la cort de Lluís XIV, i els il.lustrats després, van quedar tan enlluernats per la vitalitat de la societat anglesa que van obrir les portes al nacionalisme sense entendre què significava. Això va fer que en comptes de donar peu a una democràcia liberal, el nacionalisme acabés provocant la Revolució Francesa.

A França, el nacionalisme no es va interpretar sobre la base de l’individualisme, sinó sobre la base de la unitat. Si el nacionalisme anglès i americà veu la nació com una agregació d’individus lliures amb interessos diferents, a França es defineix a través d’una idea singular mitificada: la patrie. A diferència del we the peoplela patrie no invoca la pluraliltat. A França, la nació és independent de la voluntat de la majoria i té tendències autoritàries perquè necessita un líder qualificat que la interpreti.

Segons Greenfeld, encara hi ha un tercer tipus de nacionalisme que és el rus. El nacionalisme rus és fruit del segle XVIII. Està marcat per la victòria de l’absolutisme francès en la guerra de successió i per la influència que això va tenir en el desenvolupament de la cultura nacionalista europea. El nacionalisme rus és més autoritari que el francès. Pere el Gran no només va construir de zero una capital Versallesca (Sant Petersburg), sinó que  també va crear una llengua i un espai nacional pràcticament del no res.

Veient que Rússia era menyspreada perquè no tenia una cultura i una història pròpia, Pere el Gran i la tsarina Caterina van mitificar la terra i la sang, en un món que ja avançava a tota màquina a través dels valors nacionalistes. “Per això el nacionalisme rus és ètnic i excloent” –conclou Greenfeld, que va marxar de la Unió Soviètica després que la seva família constatés amb la mort d’alguns parents que no hi havia lloc per a ells.

En el llibre escriu: “Jo vaig néixer en una família d’intel.lectuals ateus de diverses generacions, però l’antisemitisme rus em va deslliurar de la il.lusió que la falta total de familiaritat amb el judaïsme em podria alliberar de ser jueva. El fet de no poder triar va ser bo”.

– I el nacionalisme alemany? –li pregunto.  Alemanya ha pagat els plats trencats del segle XX.

– Alemanya arriba tard, i més aviat desenvolupa un “pseudonacionalisme”, que creix per oposició a la il.lustració francesa, a través de l’exaltació de l’instint i l’autenticitat de la llengua.

El concepte pseudonacionalisme em fa pensar en Berlín, que és un pastitx grotesc, una ciutat que ja es veu que és fruit d’una empanada mental com una casa. Mentrestant, Greenfeld m’explica que els alemanys estaven molt orgullosos de la seva llengua perquè la consideraven més natural i més antiga que la francesa, la italiana, la russa o l’anglesa.

Quan Greenfeld diu que els anglesos són els pares del nacionalisme no puc evitar pensar en la barreja curiosa que fan Shakespeare i els hooligans. En els temps dels Tudor, els catalans també van buscar maneres de salvar la distància entre el cel i la terra a través de la cultura. El primer manual de cuina escrit en llengua vulgar es va publicar a Nàpols en català. Historiadors americans han escrit sobre l’alt nivell de gentrificació i alfabetització de la noblesa catalana en el segle XVI.

_mg_0658_11_958x630

A diferencia de França o Espanya, el territori català estava altament urbanitzat. Els viatgers han recollit que un dels mottos dels barcelonins del segle XVI era que Barcelona era “una ciutat per a tothom”. Vicens Vives explica que els fonaments de l’Estat Nació modern es van posar a les ribes del Mediterrani durant la guerra contra el Turc.

Els catalans del 1500 també devien tenir consciència nacional, sinó Carles V no hauria elogiat la seva llengua ni Barcelona no hauria somiat de convertir-se en el melic de la civilització. El dietari de l’assaonadorMiquel Parets és una excepció entre els dietaris del segle XVII perquè aquest gènere no solia cultivar-lo gent de tan baixa condició.

Però quan Greenfeld parla de nacionalisme, em sembla que es refereix al sistema cultural que va permetre el poble anglès apoderar-se i reivindicar el seu lloc al món. Tenint en compte la marginació que la llengua anglesa va patir en la cort de Londres fins entrat el segle XV, diria que la seva teoria descriu sobretot el sistema de símbols i valors a través dels quals antigues tribus germàniques van accedir al poder i van dominar el món a mesura que l’imperi hispànic se n’anava a fer punyetes.

Greendfeld insisteix que l’objecte d’estudi de les ciències socials hauria de ser la cultura, més que no pas la societat i les seves estructures. La cultura, no pas les estructures o els comportaments socials, és el que distingeix els homes dels animals i el que fa que la història sigui imprevisible. Al final res com la cultura no expressa tan bé la llibertat de la intel.ligencia humana, i la seva capacitat per transformar la realitat a favor d’uns interessos individuals o col·lectius, prèviament imaginats.

Ara que vivim una època de transició, que són les més incòmodes, tornem a estar en mans de la cultura. Potser la sensació de putrefacció que patim té alguna cosa a veure amb la vehement crítica del nacionalisme que fan alguns nuclis de poder, només per dissimular que en el passat el van explotar de forma exagerada.

Publicat a elnacional.cat, 12/10/2016

1 comentari

Filed under Conferències, Democràcia, Estudis històrics, Estudis nacionals, Intel·lectuals, Llibres, Minories i identitat

Existeix el dret a decidir?

existeix dret a decidir

L’editorial Tibidabo Ediciones publica el llibre “¿Existe el derecho a decidir? – Preguntas y respuestas sobre el proceso abierto en Cataluña”. El llibre recull les opinions de diversos juristes sobre el procés de Transició Nacional des d’un punt de vista legal. L’obra ha estat coordinada pel Dr. Eduard Sagarra, professor titular de Dret Internacional Públic d’ESADE, i compta amb les aportacions dels doctors Joan Josep Queralt (dret penal – UB), Joan Ridao (dret constitucional – UB), Xavier Pons (dret internacional públic – UB), Esther Giménez-Salinas (dret penal i criminologia – UB), Antoni Font (dret mercantil – UB) i Alfonso González Bondia (dret internacional públic – URV). L’advocat Antonio Garrigues Walker ha prologat l’obra.

El llibre recull posicionaments diversos sobre el procés de transició nacional. Per una banda hi ha el qüestionament sobre l’existència del dret a decidir i l’aplicabilitat del dret a l’autodeterminació al cas català. Aquestes qüestions les plantegen el Dr. Tornos i el Dr. Ridao en les seves aportacions. Des d’un punt de vista del dret internacional el Dr. Pons, analitza l’existència o no del dret a la secessió unilateral. Els Dr. Sagarra i González Bondia fan una anàlisi des de la perspectiva de la Unió Europea i les implicacions político-jurídiques per la UE. Per últim al llibre s’hi analitzen diversos aspectes del procés des del punt de vista constitucional i espanyol, com ara l’edat de vot a majors de 16 anys (Dr. Giménez-Salinas), la unitat de mercat com a fals argument en contra del procés (Dr. Font) i la desconnexió sentimental entre la majoria del poble català i el projecte espanyol (Dr. Queralt).

Teniu més informació sobre l’obra en aquest enllaç.

Deixa un comentari

Filed under Catalanisme, Democràcia

Historical Day in Catalonia

The 129th President of Catalan Government, Mr Artur Mas, signed today a Consult Decree (with a symbolic number: 129/2014) on Catalan independence. The Mas Administration started an institutional campaign in order to promote a high participation next November 9th. . Here you have the video:

At the same time, the Catalan Government opened a website with all the information about the Consult and the rules for voting.

After signing the decree that sets the Consult, Mr President Artur Mas offered a press conference at the Government Palace (The Generalitat) in three languages (Catalan, Spanish and English). This is the video:

 

Deixa un comentari

Filed under Catalanisme, Democràcia, Fronteres, Política i partits

2011: Un año de cambios para el conflicto árabe-israelí. Daniel Rajmil

El año 2011 traía a los anales de la historia la ya conocida como “primavera árabe” y con ella llegaba también una nueva conformación regional que ha sido capaz de azotar a todo Oriente Próximo. Una etapa de retos y cambios para los principales actores implicados en el conflicto árabe-israelí. Por un lado, los palestinos han visto con esperanza una última oportunidad para reavivar su fragmentado nacionalismo. Por otro lado, Israel ha visto la necesidad de adaptarse a un nuevo contexto internacional donde las condiciones desfavorables aumentan día a día.

El nacionalismo palestino ha sido uno de los grandes protagonistas de este año. Tras más de 4 años de rivalidad política, desde que en 2006 Hamás se hiciera con el poder de la Franja de Gaza y Al Fatah quedara desterrado en Cisjordania, el pasado 27 de abril se anunciaba un esperado acuerdo de reconciliación palestino. El acuerdo firmado por las principales facciones palestinas acordaba la creación de un gobierno de unidad temporal, a día de hoy aún por concretar, que deberá llevar a los palestinos hacia la realización de unas elecciones generales libres el próximo mayo de 2012, todo un reto donde la madurez del acuerdo pasará su verdadera prueba de fuego.

Con un acuerdo de reconciliación a sus espaldas e impulsado por los aires de cambio en las calles, el líder de la ANP, Mahmud Abbas, sorprendía al mundo este mes de septiembre al seguir adelante con sus planes y presentar ante el Consejo de Seguridad de Naciones Unidas la candidatura palestina a ser estado miembro de pleno derecho de la organización. A pesar de las complicaciones legales y diplomáticas que la opción conlleva, el pasado 13 de diciembre la UNESCO alzaba ya la bandera palestina como símbolo de bienvenida a su nuevo estado miembro.

En otro orden de cosas, la inestabilidad y los choques de la Franja de Gaza con Israel se ha mantenido este 2011 al igual que el lanzamiento de misiles por grupos yihadistas desde Gaza. Las distintas escaladas de violencia vividas en agosto, o más recientemente hace pocas semanas, convertían a Gaza, el sur de Israel y su frontera con Egipto en uno de los puntos más calientes del país. Buena muestra de ello fueron los atentados coordinados desde la península del Sinaí que acabaron con la vida de ocho israelíes en agosto de 2011. Un toque de aviso más para la percepción israelí de la necesidad de aumentar la seguridad de sus fronteras y que ha propulsado la construcción de una valla de seguridad con Egipto de 240 km desde Eilat hasta el puesto fronterizo de Kerem Shalom.

A pesar de todo, 2011 también ofrecía algunos momentos de distensión entre palestinos e israelíes como la operativa de canje de 1.027 prisioneros palestinos por la liberación del soldado israelí Gilad Shalit. El orgullo nacional israelí y en especial el de su primer ministro, Benjamín Netanyahu, estallaban el pasado 18 de octubre cuando finalmente, tras 1.941 largos días de cautiverio, el soldado regresaba finalmente a su casa, tras una mediática y complicada operativa de canje. Una noticia que llenaba de nuevo la satisfacción nacional y que contrastaba con el año de cambios y noticias negativas que han golpeado con una nueva realidad regional a la sociedad israelí.

Un nuevo Oriente Próximo, que traía también este 2011 el estancamiento de las relaciones del estado hebreo con dos de sus principales aliados: Turquía y Egipto. Las relaciones con Turquía, ya turbulentas desde el incidente del asalto militar israelí al navío turco Marmara en mayo de 2010, eran sentenciadas a su congelamiento momentáneo en septiembre de 2011. Turquía anunciaba la cancelación de sus relaciones comerciales, militares e industriales entre ambos países, a la vez que anunciaba la reducción de sus relaciones diplomáticas con Israel a nivel de segundo secretario.

Turquía no ha sido el único país que ha cambiado el tono de sus relaciones con Israel. Inmerso en tiempos de cambio y ebullición continua desde la caída de Hosni Mubarak, Egipto también ha endurecido sus relaciones con Israel. La noche del pasado 10 de septiembre será recordada como una de las noches más grises desde el tratado de paz entre los dos países en 1979. El asalto popular a la embajada israelí en El Cairo dejaba constancia del deterioro de las relaciones diplomáticas entre los dos países. La importancia de las relaciones de Israel con Egipto pasa por su relevancia a nivel político, económico y militar. Junto a Jordania, Egipto es uno de los dos únicos países árabes vecinos que mantienen un tratado de paz con Israel.

Paralelamente a las nuevas corrientes nacionalistas que han recorrido los territorios palestinos durante todo este año, Israel también vivía su particular “primavera árabe” en agosto de 2011. El inicio de un movimiento social sin precedentes, inspirado por los acontecimientos y revoluciones que suceden en los países árabes, centraba sus demandas en objetivos sociales y marcaba un capítulo destacado más de la corta pero agitada historia de Israel. Las manifestaciones conseguían llegar a su clímax el día 3 de septiembre cuando más de 400.000 ciudadanos salían a la calle para reclamar justicia social y cambios políticos. No obstante, el movimiento no ha sido capaz de eclipsar los constantes choques entre colonos judíos y el ejército israelí, acentuados durante diciembre de 2011, que han marcado buena parte de la arena política nacional del año.

Termina una añada de cambios donde el inicio de la primavera árabe ofrecía una oportunidad para la mayoría de actores de la región de expresar nuevas visiones y necesidades políticas. Un año que ha traído nuevas y a veces inesperadas condiciones geopolíticas para palestinos e israelíes. El año 2012 con la amenaza omnipresente de un Irán nuclear, una revolución sin resolver en Siria, el auge islamista en toda la región y, como telón de fondo, un movimiento colono judío intransigente, se presenta como otro año más de cambios para el futuro del conflicto.

Publicat a Atenea digital.es, 30/12/11.

Deixa un comentari

Filed under Democràcia, Processos de pau