Category Archives: Recursos

Between accommodation and secession: Explaining the shifting territorial goals of nationalist parties in the Basque Country and Catalonia

In this article, Anwen Elias and Ludger Mees examines the shifting territorial goals of two of the most electorally successful and politically relevant nationalist parties in Spain: the Partido NacionalistaVasco (PNV) and Convergència i Unió (CiU). Whilst both parties have often co-operated to challenge the authority of the Spanish state, their territorial goals have varied over time and from party to party. We map these changes and identify key drivers of territorial preferences; these include party ideology, the impact of the financial crisis, the territorial structure of the state, party competition, public opinion, government versus opposition, the impact of multi-level politics and the particularities of party organisation. These factors interact to shape what nationalist parties say and do on core territorial issues, and contribute to their oscillation between territorial accommodation and secession. However, the way in which these factors play out is highly context-specific, and this accounts for the different territorial preferences of the PNV and CiU. These findings advance our understanding of persistent territorial tensions in Spain, and provide broader theoretical insights into the internal and external dynamics that determine the territorial positioning of stateless nationalist and regionalist parties in plurinational states.  See full article, here.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Catalanisme, Estudis nacionals, Federalisme, Minories i identitat, Política i partits, Recursos

Cambó i Companys, amb els fets d’octubre de 1934 com a rerefons, per Agustí Colomines i Josep M. Ortiz Arilla

_Camb__Companys__en_el_Teatro_Gaud__de_Barcelona

Aquest mes de novembre del 2014 Francesc Cambó i Lluís Companys han tornat, si se’ns permet la irreverència, als escenaris. Concretament a la petita sala del Teatre Gaudí de la capital catalana, a prop de la Sagrada Família. Felicitem-nos per aquesta bona notícia i donem les gràcies a Frederic Roda per haver ideat, dirigit i recuperat aquesta magnífica obra que es va estrenar per primer cop l’any 1988. Donem també les gràcies a un inspirat Carles Martínez, l’intèrpret superlatiu que dóna vida als dos polítics catalans amb força versemblança. El mèrit més remarcable de l’actor no és, però, que sigui creïble — ell mateix ja va interpretar aquests dos papers quan era joveníssim en la primera estrena—, sinó que en aquesta representació fa de mèdium.

Un actor pot fer aquesta funció, diguem-ne paranormal, de la mateixa manera que un historiador pot assumir idèntic rol si vol entendre les motivacions profundes i els ressorts íntims que mouen a l’acció el subjecte d’estudi. Per reeixir en aquestes dues funcions, la de biògraf o la d’actor, calen grans dosis de treball, tenacitat i, sobretot, d’aniquilació de l’ego. Només així s’aconsegueix generar l’empatia necessària amb el personatge històric i es fa creïble per a l’espectador o el lector, tant és, per evitar el que observava Alexis de Tocqueville sobre alguns autors que viuen tancats en ells mateixos “En els seus escrits, l’autor sovint sembla gran, però la humanitat és sempre petita”.

L’actor o l’historiador que aspiri a l’excel·lència ha d’endinsar-se en el personatge històric encara que no li sigui simpàtic, li resulti indiferent o bé que no sigui de la seva corda. Ens podem imaginar dues personalitats polítiques més antagòniques com Companys i Cambó? Allò que deixa bocabadat l’espectador d’aquesta obra no és que Martínez memoritzi i digui els dos discursos representats amb una perfecció absoluta, sinó que, de fet, deixa de ser ell mateix durant els noranta minuts que dura l’espectacle per ser realment Companys i Cambó rere l’atrezzo. El miracle s’ha obrat i al final de la representació el públic vibra, literalment, amb la força que l’actor transmet des del faristol i que inunda la petita sala.

Rebobinem.

Som en una sala de dimensions molt reduïdes i no som els únics historiadors presents en aquesta reestrena. Deia Gabriel Ferrater, parlant de Carles Riba, que “vivim en un país on les coses es perden en la negra nit de l’oblit amb l’automatisme més sensacional”. El públic present, i no tan sols els historiadors, té aquesta mateixa sensació abans de començar la funció. El que realment fa mal és l’oblit. L’oblit de la història que a poc a poc es va substituint per la mitificació del passat. Aquí no ha mistificació de res, perquè l’obra, en dues parts, se sosté amb els dos textos originals.

1-Cambó-1-MBPrimer acte. Amb un petit esforç d’imaginació, i fent abstracció d’on som, podem tenir la sensació d’estar asseguts a la “fila zero” del Congrés de Diputats, el 30 de novembre de 1934 i no pas el 13 de desembre d’aquell any, com es diu al programa de mà. El debat parlamentari se centra en un fet de gravetat extrema: la revolució d’octubre de 1934. Davant nostre, al bell mig de la penombra, i donant l’esquena al públic apareix Francesc Cambó. De repent es gira, donant la cara, la penombra es dilueix i el seu rostre sever s’il·lumina. Es fa un silenci dramàtic que dura uns segons i tot seguit comença el seu discurs: “Comprenderán los señores Diputados que mi intervención en este debate es inexcusable…

Francesc Cambó és un personatge tràgic de la història de Catalunya. De posat altiu i verb afilat, era un dandi a qui agradaven, com es constata a les seves memòries, les aventures galants refinades i fer diners. Tal com ironitzava Companys a principis dels anys vint, la brillantina i la colònia cara formaven part indissoluble del seu posat. La suficiència del personatge no pot amagar que el Cambó de 1934 fa més d’una dècada que suporta una íntima tragèdia, que el pas dels anys accentua i l’acompanyarà fins al final dels seus dies. Qui havia estat l’esperança del catalanisme polític conservador, al capdavall no acabar essent un polític perifèric. Elogiat per Enric Prat de la Riba, qui havia quedat impressionat per la seva capacitat organitzativa del jove Cambó, va compartir aventures revolucionàries amb el mateix Companys durant l’època de la Solidaritat Catalana: tot dos havien conspirat junts fent arribar cartes d’amagat als ajuntaments catalans. Un cop desaparegut Prat de la Riba, el catalanisme polític quedà orfe, va partir una “crisi” de lideratge que Cambó no va poder suplir. Al contrari, com més important era el seu paper a la política espanyola —en aquest discurs es vanta de ser el favorit de don Antonio Maura—, més secundari esdevé en la política catalana.

És en aquell 1917 quan comença l’enemistat entre Cambó i Companys que els anys eixamplaran encara més. Cambó no li perdonarà. La revenja camboniana és més que evident en les seves memòries. Des de finals de la dècada dels anys 10 Cambó i Companys emprenen camins diferents. Companys cap a l’obrerisme, Cambó es deixa anar pel pendent que el portarà a abraçar el reaccionarisme més descarnat, per bé que defensi una Catalunya autònoma. Cambó defensa, certament, una Catalunya autonòmica dins d’una Espanya gran, una empresa “imperialista” fracassada que li reportarà molts disgustos. Així ho deixa entreveure en les seves rèpliques acerades al diputat monàrquic Antonio Goicoechea o bé al carlí Esteban de Bilbao: “¡Cómo se relamían los más viejos parlamentarios por el bello discurso que Cambó produjo ayer en la Cámara….! y los bisoños. Y yo…”, va escriure Wenceslao Fernández Flórez a l’ABC. Els dos diputats de la dreta espanyola tenien una visió obtusa i destralera dels fets d’octubre de 1934 i Cambó els diu que ell està més al cas de la realitat catalana. Però la realitat era que Cambó va tenir força dificultats, a diferència de Prat de la Riba, d’adaptar-se als nous temps condicionats per la irrupció de la societat de masses i l’ús massiu dels mitjans de comunicació.

El discurs de Cambó és grandiloqüent, injust de vegades, egocèntric, però, escoltat avui, és d’una actualitat que fa basarda. El redactor del diari El Sol l’encerta quan escriu que “Este hombre lleva encima una tragedia mítica (…) Este rey Midas de Verges (sic) hablaba ayer con melancólica ilusión al recordar la España que él pensaba construir desde el Ministerio de Fomento, y con rabia por votar alejado de los puestos donde él podía haber sido útil a España”. No va ser-ho. O sí, però d’una manera radicalment diferent: finançant l’aixecament militar franquista.

Pausa de quinze minuts. Alguns espectadors enfilen cap al lavabo, surten al carrer a fer una cigarreta, consultar el mòbil o, simplement, a estirar les cames. Uns quants romanem a la sala fent-la petar. El temps passa volant, tothom al seu lloc. I es fa el silenci.

1-Companys-1-MBLa sala és ara a les fosques i per una cantonada apareix una figura imponent, amb gest ferm i segur, que puja al faristol de fusta color marró fosc. L’home està, aquest cop també, d’esquena. És el Molt Honorable Lluís Companys, figura tràgica per excel·lència de la història de postguerra. És elegant i irradia una gran força continguda. Som al Parlament de Catalunya, en la sessió del dia 5 de maig de 1936. Companys és en el punt més àlgid de la seva carrera política malgrat les convulses vicissituds del darrer any i les nombroses crítiques que ha rebut per la seva actuació en els fets d’octubre. Unes crítiques que encara són vives aquesta tardor del 2014 ens alguns sectors de la dreta pura i dura.

La foscor s’esvaeix de nou i el rostre de Companys rep un flaix lluminós que transmuta progressivament la coloració de la seva faç: “Senyors Diputats: Em sap greu haver-me d’aixecar en aquesta hora tan avançada, cosa que m’obligarà a concretar el meu pensament…”. Han passat vuitanta anys d’aquell 5 de maig i nosaltres estem amb l’ai al cor perquè sabem què va representar aquell seu discurs en els anys a venir. Vivint un moment especial. De nou silenci dramàtic, una mirada escrutadora es dirigeix cap a la gernació de diputats que esperen expectants la seva intervenció. Nosaltres no ho hem sentit però abans han intervingut els diputats Jaume Simó Bofarull (radical independent), Pau Romeva (Unió Democràtica de Catalunya), Joan Fronjosa (de la Unió Socialista de Catalunya) i, sobretot, Josep Dencàs (Estat Català), antagonista principal de Companys en aquesta sessió parlamentària. Dencàs justifica la seva actuació durant els fets d’octubre, els quals, fa saber al Parlament, es covaven des de tres mesos abans de la revolta. Dencàs, es mostra, sense embuts, ferm partidari de la lluita armada i pel que sembla és molt afeccionat a la literatura bèl·lica. Josep Dencàs mutatis mutandis exposa en termes militars el que és un conflicte de caire polític motivat per l’entrada al govern de la coalició formada pel Partido Republicano Radical (PRR) i la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA).

El maig de 1936 la claveguera per on havia fugit Dencàs un cop fracassat l’esclat revolucionari ja havia adquirit la dimensió mítica que encara conserva avui dia. Dencàs es justificà: “Vàrem aprofitar la claveguera, que no era aquesta la missió que havia d’haver complert. No era preparada per marxar, perquè és elementalíssim que si nosaltres ho haguéssim tingut preparat no hauríem hagut de passar els vuit dies que passàrem…”. Les burles, les justificacions injustificables, els retrets i les amagues discussions inunden el saló de sessions. El parlamentarisme de llavors era dinàmic i no com és ara, que ningú interromp ningú.

Dencàs, que ja no forma part del Govern, intenta repartir culpes a tort i a dret, s’enfronta amb duresa i amargor al conseller de Justícia i Dret, Joan Lluhí i Vallescà. Finalment, però, Dencàs va haver de reconèixer que el comportament de Companys havia estat heroic a pesar de la decisió de claudicar davant les forces del general Batet. Companys, en canvi, retreu a Dencàs la seva incompetència com a estratega i la seva manca de previsió logística: “El desastre d’organització del 6 d’octubre afecta singularment la V.S., i he de reconèixer que també a nosaltres perquè havíem cregut en els dots d’organització de la V.S. L’hem pagat, però també ens afecta a nosaltres”. Companys defensa el pensament polític inherent als fets d’octubre pel tal de preservar l’essència catalanista i republicana del seu ideal enfront del que considerava una deriva feixista de la República amb l’entrada al govern de la CEDA de Gil-Robles. El president català fa, tanmateix, una mica autocrítica: “I si del Govern hagués hagut de sortir una paraula de més cordura i de més seny, d’un valor més serè, no era meva, puix reconec que la meva era una actitud en aquell moment una mica temerària”. Companys va acabar la seva intervenció remarcant la dimensió europea del problema —l’ascens del feixisme— i felicitant-se per la recuperació de l’autogovern català després de la victòria electoral del Front d’Esquerres: “…que l’autonomia hauria quedat, no ja morta en l’estructura, sinó morta en la seva base. I fora d’Espanya ens haurien qualificat de fenicis o del que sigui, i hauríem tingut l’aversió de totes les forces obreres i de tots els nuclis republicans”. Companys en estat pur.

Cau el teló imaginari i el públic aplaudeix llargament i amb força. Carles Martínez, xop de suor, surt diverses vegades per agrair el reconeixement entusiasta del públic. Es fon en una abraçada amb Frederic Roda, l’esforçat director d’escena. A nosaltres ens assalten els bells versos de William Shakespeare, portats al català per Salvador Oliva, que fa així:

L’amor no és la joguina del temps, ni que l’esclat

de rostre i llavis mori sota la seva falç.

No s’altera l’amor amb la fugacitat,

sinó que sobreviu fins als dies finals.

Això pot ser el teatre. Això és, segur, la història.

 

Cambó/Companys: espectacle d’oratòria parlamentària sobre els fets del 6 d’octubre de 1934. Interpretat per Carles Martínez. Ideat i dirigit per Frederic Roda i Fàbregas

Teatre Gaudí Barcelona del 5 al 23 de novembre de 2014. Més informació: http://teatregaudibarcelona.com/es/cambo-companys/

1 comentari

Filed under Catalanisme, Cultura, Recursos

Pierre Nora vist per Steven Englund

Il est rare qu’une figure publique pèse autant que sa valeur réelle, mais c’est le cas avec Pierre Nora. Ce que le lecteur retient de ses nouveaux livres – tous deux collection d’écrits antérieurs -, c’est que l’historien n’est pas réductible à son pedigree. Son rôle éditorial chez Gallimard, ses liens avec l’establishment intellectuel français, la fondation de la revue Le Débat… ne sont pas l’essentiel. Même son rôle de “sourcier de l’identité nationale”, qui est devenu un titre de gloire ou un épouvantail selon les points de vue, n’est plus central, comme je le croyais à la publication des Lieux de mémoire il y a vingt ans – raison pour laquelle je l’avais critiqué à l’époque.

Ayant mûri ma réflexion depuis, et à l’occasion de ces nouveaux livres, je dirais que l’essentiel est que Pierre Nora a réussi son pari : il a changé la manière dont on écrit l’histoire. En tant que maître d’oeuvre, du moins, il a joué le rôle d’un Lord Acton français : la gloire de cet homme qui a peu mais bien écrit, tout comme Nora, se résume à la direction de la Cambridge Modern History, un sommet de savoir universitaire britannique publié au tournant du XXe siècle, à peu près au même moment que le “Grand Lavisse”, ce sommet de savoir universitaire français dont le maître d’oeuvre, Ernest Lavisse, grand historien “national” de la IIIe République, est d’ailleurs fréquemment comparé à Pierre Nora.

Pourtant, faire de Nora un Lavisse ressuscité n’est pas mon propos. Ce qui ressort clairement de ces deux ouvrages, c’est qu’il ne se résume pas, ou plus, au deuil d’un temps et d’une France révolus, même si ce sentiment se trouve sans doute à l’origine de son oeuvre. Ce que certains de ses critiques, comme l’historien britannique Perry Anderson ou moi-même, n’ont pas discerné assez clairement, c’est qu’il n’est pas un serviteur de la “nation”, mais de la discipline historique. Il est en vérité le Ludwig Feuerbach de la religion de la “nation”. Comme le philosophe allemand (1804-1872) pensait que les hommes façonnent Dieu à leur image, il a compris qu’il n’y a pas de vérité suprême, mais juste des objets (les mémoires, ou les lieux de mémoire) que créent les chercheurs.

Au début d’Historien public, Pierre Nora retranscrit une pensée qui lui est venue pendant un cours de khâgne du philosophe Etienne Borne au lycée parisien Louis-le-Grand : “Le Philosophe est donc l’interprète d’une vérité qui se dérobe – qui se “dérobe”, dirait-on volontiers, au sens où elle échappe comme au sens où elle se dévoile. Il n’y a pas de vérité philosophique, mais une interprétation philosophique de toutes les vérités qui ne sont vraies que par rapport à cette interprétation. La philosophie comme savoir total, qui serait située entre, par exemple, la science et la religion, est une mystification.” Ici se trouve la clé du grand apport à l’histoire que donnera Pierre Nora : avec d’autres, il a contribué à remettre en question l’enseignement positiviste, qui réduit l’histoire au pur déroulement des événements. Pour lui, quel que soit le sujet, l’histoire peut affronter des vérités (des mémoires) divergentes.

On l’imagine en maître d’oeuvre des Lieux de mémoire, téléphonant depuis son bureau chez Gallimard et essayant de faire comprendre ce qu’il veut à ses collaborateurs : “Cher collègue médiéviste, accepteriez-vous de me ciseler un essai sur “Reims, ville du sacre” dans lequel vous feriez tout sauf traiter le sujet au premier degré ? Rendez-moi un texte qui reprenne toutes les versions classiques, toutes les sources médiévales qui ont donné leur chronique sur le sacre.” Ou encore : “Cher ami philosophe, débrouillez-vous, écrivez-moi un texte sur Augustin Thierry et la création de l’identité française, dans lequel on ne pourrait pas deviner qui de vous deux parle”…

Bien sûr, ce ne fut pas toujours simple. Parmi les collaborateurs des Lieux de mémoire, quelques-uns étaient des “historiens patriotes”, pour qui il était difficile d’être sinon sceptiques, du moins “épistémologiquement souples” devant la notion “sacrée” de l’identité française comme devant toute tradition ou toute vérité. Figurez-vous l’historien qui a lutté durant toute sa carrière pour extraire sa “vérité” des archives ; pour lui, la démarche de Pierre Nora n’a rien d’évident. Comment ? Il lui faudrait maintenant prendre de la distance, regarder tous les reflets dans le miroir et accepter de n’en désigner aucun comme le bon ? Allez demander à Patrick Dupond de danser le Lac des cygnes après avoir lâché sa technique ! Pourtant, c’est bien de cela qu’il s’agit. Et sur des sujets aussi divers que le Louvre, la Marseillaise, les fêtes ou le Panthéon.

Aucun doute, cette “nouvelle histoire”-là, c’est de l’histoire pour adulte – adulte expérimenté parce que vivant dans un âge tardif du monde. C’est pourquoi j’avais comparé les Lieux de mémoires au tableau de Marcel Duchamp, Nu descendant l’escalier, qui a changé l’art pour toujours : le lecteur rencontre des vues d’un “tout” sans éprouver la satisfaction d’avoir tout compris. C’est l’une des choses les plus neuves qui soit arrivée à la discipline depuis Ranke, le père allemand de l’histoire scientifique. Bien sûr, écrire tous les livres selon cette méthode serait absurde, mais en ignorer la possibilité, ce serait rester aveugle et diminué.

Plus proche d’un Renan que d’un Lavisse, Pierre Nora possède l’ironie habile du premier, mais aussi une plus grande capacité à supporter l’ambiguïté. Le philosophe et historien Ernest Renan, qui a écrit la conférence la plus célèbre du XIXe siècle, Qu’est-ce qu’une nation ?, aimait trancher là où souvent Nora reste dans ce que le poète John Keats appelait la “capacité négative”, le pouvoir de résister au jugement hâtif. Au moins comme éditeur, sinon toujours en tant qu’intellectuel engagé dans le débat public.

Le “grand Lavisse”, malgré la récente réédition (avec, bien entendu, une préface de Pierre Nora), a été emporté par le vent, scientifiquement parlant. La France qui l’a engendré, à qui il pouvait “parler”, n’est plus depuis longtemps. En revanche, ce qui est acquis pour toujours, c’est que la méthode des Lieux de mémoire ne suppose en rien l’existence en vrai d’une “nation France”. Elle contient en elle ses propres possibilités de dépassement, comme le prouvent son exportation et son adaptation à d’autres cadres nationaux : ainsi les Italiens comme les Allemands et les Néerlandais ont-ils revisité leur passé et leur mémoire à travers ce prisme si novateur.

Comentari publicat incialment a Le Monde.fr, Livres
Historien Public, de Pierre Nora. Gallimard, 538 p., 23,50 €.
Présent, Nation, MémoireGallimard, “Bibliothèque des histoires”, 420 p., 25 €.

Deixa un comentari

Filed under Llibres, Recursos

>Newsletter de l’Institute for Minority Rights

>Dins el grup d’instituts de recerca de l’European Academy of Bolzano (EURAC), l’Institute for Minority Rights es dedica a la recerca sobre protecció de minories, diversitat cultural en els processos d’integració europea i resolució de conflictes ètnics. Recentment acaba de posar en circulació un newsletterper difondre la seva activitat acadèmica. En aquest primer número es tracten temàtiques com la protecció de minories a l’europa central, la qüestió del poble gitano a Sèrbia o el desenvolupament de la identitat en minories territorials receptores d’immigració durant els darrers anys. Per subscriure-us cal contactar amb l’institut.

Deixa un comentari

Filed under Minories i identitat, Recursos

>Podcast i Canal Youtube de l’ASEN

>https://i1.wp.com/www2.lse.ac.uk/researchAndExpertise/units/ASEN/css/images/banner.pngL’Association for the Study of Ethnicity and Nationalism (ASEN) ha posat en marxa dues eines de difusió que permeten accedir a les conferències que es programen regularment a la seva seu de la London School of Economics. D’una banda es poden descarregar els postcasts en format d’àudio, i d’una altra l’associació també ha obert un canal al Youtube.

Deixa un comentari

Filed under Recursos