Tag Archives: catalanisme

L’Aran en la Catalunya sobirana, per Àlex Moga

aran-drapeuAquest dimecres, el Parlament de Catalunya aprovarà la proposició de llei del règim especial d’Aran. Han hagut de passar molts i molts anys perquè l’Aran fos reconeguda com una realitat nacional diferenciada dins de Catalunya. L’Aran té una identitat pròpia que empelta amb el fet nacional occità mitjançant la varietat aranesa de l’occità. Com també ha passat a Catalunya, la fidelitat del poble aranès a la seva llengua, n’ha preservat la continuïtat però, també, l’ha convertida en la manifestació, junt amb el paisatge, de la identitat nacional de l’Aran.

L’Aran, doncs, és una realitat nacional viscuda, defensada i volguda, que des de fa segles està lligada a Catalunya. Hi ha estat unida en els moments bons i també en les èpoques dolentes, quan les dues realitats nacionals han estat trepitjades per l’Estat espanyol. En l’exposició de motius de la proposició de llei que s’aprovarà, els legisladors han volgut ressaltar aquest lligam de l’Aran amb Catalunya d’ençà de la segona meitat del segle XII. I tanmateix, el reconeixement de l’Aran com a realitat nacional des de la recuperació de la democràcia el 1978 no va ser realment tinguda en compte fins l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006, ja que l’anterior, el del 1979, només va disposar que s’estudiaria el règim que havia de tenir l’Aran en el marc del desplegament legislatiu de la Constitució i l’Estatut.

I això es va concretar en la Llei 16/1990 del 13 de juliol, que va activar el reconeixement del sistema institucional aranès, encarnat en els històrics terçons i en el Consell General de la Vall, i en disposà les competències. La mateixa llei va declarar, a més, l’oficialitat territorialitzada de la llengua pròpia i n’estimulà la normalització. De fet, se seguia l’esquema de la Constitució espanyola, que territorialitzava les llengües pròpies dels territoris de parla catalana, d’Euskal Herria i de Galícia sense oficialitza-la a tot l’Estat.

Amb l’Estatut del 2006, que va començar a posar les bases de la sobiranització de Catalunya, el reconeixement de la realitat nacional de l’Aran també va augmentar. El nou Estatut disposava que l’Aran havia de gaudir d’una particular atenció per mitjà d’un règim jurídic especial. Però és que, a més d’això, declarava oficial a Catalunya la llengua aranesa. El mandat estatutari era clar. A mesura que Catalunya avançava en la seva voluntat d’autogovern, calia sobiranitzar, també, l’Aran, que és una de les aspiracions més reivindicades pel nou aranesisme, estretament lligat al catalanisme.

logo man der araneisme A4+sloganL’aprovació de la Llei 35/2010, de l’1 d’octubre, que convertia l’occità, en la seva variant aranesa, en llengua oficial a tot Catalunya, va posar la primera pedra del reconeixement global de l’Aran com a realitat nacional pròpia. Amb l’aprovació de la proposició de Llei que es votarà aquest dimecres, el Parlament completarà el mandat estatutari amb relació al desplegament de la realitat aranesa. Com sempre he dit, el reconeixement de l’Aran es deu al catalanisme, perquè només en la Catalunya autònoma els aranesos han vist reconeguts els seus drets.

La pervivència de la singularitat de l’Aran, doncs, va lligada a l’avenir de Catalunya. Quan més sobirana sigui Catalunya, més autogovern i reconeixement tindrà l’Aran. Aquest és el repte que haurem d’afrontar des de l’endemà de l’aprovació de la nova llei. La Catalunya independent i sobirana que desitgen una bona part dels catalans haurà de tenir en compte la singularitat nacional del territori de l’Aran. Quan es parla de la diversitat sovint no es té em compte que molt abans que s’implantessin a Catalunya altres llengües, l’aranès ja formava part de l’imaginari català.

Celebrem ara aquesta nova fita en l’autogovern aranès. No serà l’última si Catalunya va més enllà. Llavors ja ho discutirem. De moment, però, potser estaria bé que el color bordeus de la bandera d’Aran es pogués veure en les institucions catalanes de més rellevància, al Parlament i al Palau de la Generalitat.

 

Publicat al blog d’Àlex Moga

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Catalanisme, Estudis nacionals, Minories i identitat, Política i partits

Les identitats nacionals el mirall de les emocions

paris

El proper divendres 14 de novembre el Dr. Agustí Colomines, director de la Càtedra UB Josep Termes i IP del GRENPoC, participarà al col·loqui internacional “Les identitats nacionals el mirall de les emocions: Catalunya i el País Basc en perspectiva comparada”. El col·loqui tindrà lloc a París i ha estat organitzat per la Universitat París 8 i el grup d’investigació El nacionalismo vasco en perspectiva comparada de la Universidad del País Vasco. Colomines hi participarà a les 10:00 h de divendres amb la comunicació “Enric Prat de la Riba i Lluís Companys, dues narratives presidencials contraposades”.

L’objectiu del congrés és analitzar el paper de les emocions en la construcció de les identitats col·lectives i els espais comuns.

El col·loqui està dividit en diverses temàtiques: “Les emocions als mitjans de comunicació”, “Nacions, commemoracions, llocs de memòria”, “Emocions i gènere”, “Seduir a través de l’emoció: líders, discurs, carisma”, “Arts: música i cinema” i “Esport”. La comunicació del Dr. Colomines forma part del quart bloc de conferències.

Podeu descarregar-vos el programa del col·loqui fent clic aquí.

Deixa un comentari

Filed under Catalanisme, Conferències, Estudis nacionals, Minories i identitat, País Basc

“Josep Termes – catalanisme, obrerisme, civisme”

Josep Termes Llibre

Ja està disponible el llibre “Josep Termes – Catalanisme, obrerisme, civisme” editat per l’Editorial Afers i coordinat per Teresa Abelló i Agustí Colomines.  Josep Termes i Ardèvol, fill de pagesos pobres originaris de la Segarra i la Terra Alta, va néixer a Barcelona el 27 de juliol de 1936. Començà a estudiar farmàcia, però les inquietuds polítiques el portaren a estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, per la qual es va llicenciar en història l’any 1963. Va militar al PSUC fins al final del franquisme, quan va donar-se’n de baixa en constatar «que deixava de ser un partit obrer portat per obrers» i hi entraven els «nois de casa bona a manar». Lector de castellà a la Universitat de Sheffield (1963-64), el 1964 esdevingué professor ajudant a la Universitat de Barcelona, d’on fou expulsat per segona vegada l’any 1966 junt amb altres professors per la seva activitat contra el règim franquista. El 1968 es va integrar a l’equip que va formar la Universitat Autònoma de Barcelona, per la qual es doctorà l’any 1971. Catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona (1982), el 1991 ho fou a la Universitat Pompeu Fabra dins l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives. Es jubilà l’any 2006 i va morir a Barcelona el 9 de setembre de 2011. Bibliòfil reconegut, va llegar una biblioteca amb 30.000 volums, Josep Termes fou un dels principals renovadors de la història social i del catalanisme en tant que va reinterpretar les actituds de l’obrerisme i dels moviments populars envers el catalanisme, posant en qüestió gran part dels postulats del marxisme ortodox que apuntaven a l’origen burgès del moviment de reivindicació nacional català. La seva obra sobre el moviment obrer és extensa i erudita des que va publicar Anarquismo y sindicalismo en España: la Primera Internacional, 1864-1881 (1965; hi ha un segona versió del 1972), una visió que culminà poc abans de morir amb el voluminós llibre Història del moviment anarquista a Espanya (2011). Amb l’Editorial Afers també va publicar un parell de volums miscel·lanis de la seva obra dispersa, Història de combat (2007) i La catalanitat obrera. La República Catalana, l’Estatut de 1932 i el Moviment Obrer (2007), a més del vibrant estudi Misèria contra pobresa: els fets de la Fatarella del gener de 1937: un exemple de resistència pagesa contra la col·lectivització agrària durant la Guerra Civil (2005).

El llibre, amb pròleg del conseller de Cultura Ferran Mascarell, repassa la trajectòria de Josep Termes amb textos de diversos autors, que desgranen la seva obra i acció en tres capítols. El primer, Catalanisme, compta amb les aportacions de Jordi Casassas, Santiago Izquierdo i Lluís Duran. Al segon capítol, Obrerisme, hi ha els textos de Teresa Abelló, Pere Gabriel, Manel Lladonosa  i Francesc Bonamusa. L’últim capítol del llibre, Civisme, el composen els textos d’Agustí Colomines, Francesc Roca i Josep M. Solé i Sabaté.

Podeu comprar el llibre des d’aquest enllaç.

Deixa un comentari

Filed under Catalanisme, Estudis històrics, Estudis nacionals, Federalisme, Intel·lectuals, Moviment Obrer

“First Scotland, Now Spain”. Bloomberg contra Rajoy

Bloomberg LP és una empresa multinacional de mitjans de comunicació amb base a la ciutat de Nova York. Va ser fundada el 1981 per Michael Bloomberg, qui seria alcade de Nova York entre el 2005 i el 2014, amb l’ajuda de Thomas Secunda, Duncan MacMillan, i Charles Zegar.

Bloomberg

Like the Scots, the Catalans want a referendum on independence. Unlike the British, the Spaniards aren’t inclined to let them have it. This is a mistake, and Spain’s leaders need to show some unwonted statesmanship by making a vote possible — even as they campaign for union.

Catalonia’s local government has scheduled a referendum for Nov. 9, but on Tuesday Spain’s Constitutional Court suspended it. This is the same court that issued a ruling four years ago —in a case also brought by Prime Minister Mariano Rajoy’s Popular Party— that gutted a 2006 Spanish law granting Catalonia more autonomy.

Catalonians have been bitter ever since, and the Popular Party has made the situation worse by stonewalling Catalan demands and engaging in other provocations. (An education minister once issued a call to “Hispanicize” Catalan children.) Support for independence in Catalonia has grown to more than 50 percent, according to several recent polls, from as little as 15 percent in 2007 —and it’s unlikely to fall with yesterday’s ruling. The drive for independence has not been stopped.

To avoid a potential spiral of civil disobedience or even violence, Rajoy should go to Catalonia and acknowledge, in person, the mistakes his party has made. For the next steps, he need only look across the sea to the north. He should offer a fresh start to negotiations on greater autonomy for Catalonia and more control of its tax revenues. As U.K. Prime Minister David Cameron might tell him, Rajoy will probably have to make these concessions anyway to keep his country together.

Rajoy should also be open to constitutional reform that would decentralize powers and include a procedure to allow Spain’s regions to vote on secession. This wouldn’t necessarily have to be on the extraordinarily generous terms that Cameron agreed to for Scotland, but it would have to create a potential route for Catalans to conduct at least a nonbinding referendum on their status. Even engaging in such negotiations may lead Catalonians to abandon their referendum for now, if they believe a legal route to vote on independence will eventually become available.

In the meantime, Rajoy and other officials in the central government should begin a campaign to show Catalans (as well as Basques and Galicians) why they are better off in Spain. One of the benefits of Scotland’s two-year referendum campaign was that both sides had the chance to push and test their arguments.

Catalonia’s secession would be more traumatic for Spain than Scotland’s would have been for the U.K.; the region accounts for 16 percent of the Spanish population and 19 percent of the economy (double Scotland’s share of the U.K. on both counts). Spain’s financial position is already precarious, and both it and Catalonia would be punished severely in the bond markets for any breakup.

Given the chance, Catalans might well conclude, as Scots did, that independence is not worth the risk and pain. To make Catalans confident in this conclusion, however, they need a robust debate. Up to now, Rajoy and Spain’s government have refused even to discuss the possibility of independence. Now is the moment for them to make the case for union.

Publicat a Bloomberg View, 01/10/2014.

* * *

Versió en català:

Com els escocesos, els catalans volen un referèndum d’independència. Però, al contrari que els britànics, els espanyols no el volen deixar fer. És un error, i els dirigents espanyols han de tenir per una vegada la talla d’estadistes i permetre el vot dels catalans —ni que ells facin campanya a favor de la unió.

El govern català ha convocat un referèndum per al 9 de novembre, però dilluns el Tribunal Constitucional espanyol el va suspendre. És el mateix tribunal que fa quatre anys, en un cas impulsat també pel Partit Popular del president Rajoy, va escapçar una llei espanyola del 2006 que garantia més autonomia a Catalunya.

Els catalans han estat descontents des d’aleshores i el Partit Popular ha empitjorat encara més la situació alçant un mur per no sentir les demandes dels catalans. I també provocant-los (el ministre d’Educació va arribar a parlar que calia “espanyolitzar” els nens catalans).

El suport a la independència ha crescut fins a més d’un 50%, segons les enquestes, des d’una posició molt baixa: un 15% el 2007. I això és difícil que disminueixi després d’aquesta sentència. El camí a la independència, doncs, no s’ha pas aturat.

Per a evitar una espiral potencial de desobediència civil o fins i tot violència, Rajoy hauria d’anar a Catalunya i reconèixer personalment els errors que el seu partit ha comès. Només hauria de mirar cap al nord, més enllà de la mar. Hauria d’oferir de tornar a començar negociacions per a una autonomia més gran de Catalunya i més control dels propis imposts. Com li podria explicar el primer ministre britànic, David Cameron, Rajoy hauria de fer probablement aquestes concessions per a poder mantenir unit el seu país.

Hauria d’estar obert també a una reforma constitucional que hauria de descentralitzar els poders i incloure-hi un procediment per a permetre que les regions espanyoles poguessin votar la secessió. No caldria que fos necessàriament en els termes extraordinàriament generosos que Cameron ha acordat amb Escòcia, però això crearia un camí potencial perquè els catalans poguessin fer si més no un referèndum no vinculant sobre el seu estatus. L’obertura d’unes negociacions com aquestes portaria els catalans a abandonar el referèndum actual, si creuen que hi haurà una via legal per a votar sobre la independència.

Mentrestant Rajoy i els altres membres del govern espanyol haurien de començar una campanya per demostrar als catalans (i als bascs i gallecs) que estarien millor si continuessin a Espanya. Un dels beneficis de la campanya de dos anys per al referèndum escocès ha estat que ambdós bàndols han tingut l’oportunitat de mostrar els seus arguments.

La secessió de Catalunya seria més traumàtica per a Espanya que no pas la d’Escòcia per al Regne Unit. Significa el 16% de la població espanyola i el 19% de l’economia (el doble del que significa Escòcia a la Gran Bretanya). La posició financera d’Espanya és molt precària i Espanya i Catalunya serien molt castigades pels mercats si se separessin.

D’aquesta manera, els catalans podrien concloure, com han fet els escocesos, que no paga la pena el risc de la independència. Tanmateix, per a convèncer-los d’això caldria un debat ferm. I fins i ara Rajoy i el govern espanyol han refusat fins i tot la possibilitat de discutir sobre la independència. Ara és el moment en què haurien de fer-ho per a explicar la unitat.

* * *

Aquí hi ha l’adreça de contacte amb qui ha escrit aquest editorial. Envieu-li informació, en anglès, de manera respectuosa i gens propagadística. Raoneu per què volem votar i abundeu en el seu argument:  David Shipley at davidshipley@bloomberg.net.

Deixa un comentari

Filed under Europa, Minories i identitat, Política i partits

Pàtria i progrés

El president del CoNCA, Carles Duarte i Montserrat, pubica avui al Diari de Girona, un comentari a partir del llibre dels nostres investigadors Aurora Madaula i Agustí Colomines, i en pren el títol per fer-ho.

IMG_2942

Aquest és el títol del llibre que Agustí Colomines i Aurora Madaula han publicat a Comanegra sobre la Mancomunitat de Catalunya, de la qual celebrem enguany el centenari. Al seu pròleg a aquest volum, Francesc-Marc Álvaro assenyala que “els catalans d’avui som fills del 1914 més que del 1714”. La coincidència de les dues commemoracions i la concentració d’energies en els actes del tricentenari del setge i la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió, on Catalunya, arrenglerada amb l’arxiduc Carles en contra de Felip d’Anjou, va afrontar no tan sols la defensa del seu candidat a la corona, sinó també les del seu Dret, de la seva personalitat històrica i de les seves institucions, han provocat que la reivindicació de l’obra de govern de la Mancomunitat hagi quedat en un segon pla. Cal, però, redescobrir el pensament i l’acció del catalanisme que va plasmar-se d’una manera eficaç a la Mancomunitat. El catalanisme polític d’arrel econòmica, social i cultural, a hores d’ara notòriament majoritari i que ha contribuït a definir l’escenari actual i els nostres horitzons de futur, fa peu en un allunyament progressiu que una Catalunya industrial i amb una clara vocació cultural i un fort alè democràtic inicia ja al segle XIX d’una Espanya de la Restauració d’esperit imperial i refractària a una modernització, que va viure d’una manera dolorosa l’esfondrament de les seves colònies, amb la pèrdua l’any 1898 de Cuba i la sagnia al Marroc, que a Catalunya va tenir una manifestació trasbalsadora en la Setmana Tràgica de 1909. Aquesta distància té concrecions com el Memorial de Greuges, on Valentí Almirall va actuar de ponent, presentat a Alfons XII l’any 1885. I podem afegir-hi les Bases de Manresa, de 1892, on Domènech i Montaner, el bisbe Torras i Bages i Prat de la Riba van tenir una funció rellevant, o l’èxit de la candidatura dels Quatre Presidents a les eleccions de 1901. El veritable tomb, però, arrencarà amb l’accés d’Enric Prat de la Riba de primer, l’any 1907, a la presidència de la Diputació de Barcelona i després, l’any 1914, a la de la Mancomunitat de Catalunya, acabada aleshores de constituir. Impressiona l’ambició de la labor profundament intel·ligent impulsada per Prat de la Riba, amb la creació l’any 1907 de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic —ara Institut del Teatre— l’any 1913, de l’Escola de Funcionaris d’Administració Local —ara Escola d’Administració Pública—, segona escola de la seva mena a Europa, també l’any 1913, de l’Escola del Treball i la Biblioteca de Catalunya l’any 1914, de l’Escola de Bibliotecàries l’any 1916,… Hi van col·laborar personalitats ideològicament llunyanes de Prat com Pere Coromines, Pompeu Fabra Rafael Campalans. El programa d’inversions de la Mancomunitat anava de la construcció d’escoles, com la del Mar, i biblioteques, com la de Valls, a l’extensió de la xarxa telefònica o a les carreteres i els ferrocarrils. El cop d’estat del general Primo de Rivera de 13 de setembre de 1923 va ser l’inici de la fi de la Mancomunitat, ja amb el Reial Decret de 18 de setembre sobre separatisme, i es va confirmar amb l’abolició formal el 20 de març de 1925.

Per completar l’article, aquí teniu el vídeo que es va elaborar, amb guió d’Agustí Colomines i Francesc Canosa i la col·laboració d’Aurora Madaula, per a l’acte commemoratiu dels 100 anys de la Mancomunitat que va tenir lloc al Palau de la Generalitat el 6 d’abril de 2014.

Deixa un comentari

Filed under Catalanisme, Estudis històrics, Estudis nacionals, Europa, Intel·lectuals

Catalogne, le mirage de l’indépendance?, par Stéphane Pelletier

 

ImatgeDans le tumulte de la crise économique et sociale qui frappe l’Espagne depuis 2008, et alors que le pays vivait dans les préparatifs de la grève générale du 29 mars, la nouvelle est passée quasi inaperçue dans les médias espagnols. Artur Mas, le fringant président à la tête de la generalitat (le gouvernement autonome de Catalogne) depuis décembre 2010, a déclaré faire de l’indépendance de sa région un objectif politique. A l’occasion de son 16e congrès, Convergence démocratique de Catalogne (CDC), la formation politique dont Artur Mas est le leader, a décidé de lutter pour la création de son propre Etat, affirmant sans ambages sa vocation indépendantiste.

Il est vrai qu’il flotte dans l’air de cette communauté autonome parmi les plus riches d’Espagne – et qui assure 20 % du PIB national – un parfum d’indépendance de plus en plus entêtant. CDC vient de franchir un cap et ce changement de stratégie politique d’une formation jusqu’ici plutôt modérée ne peut se comprendre qu’à la lumière des soubresauts et revirements divers liés à l’approbation du nouveau statut d’autonomie voté en 2005 par le parlement catalan (ratifié par 75 % des électeurs catalans lors d’un référendum) et en 2006 par la Chambre des députés espagnole. Le Parti populaire, alors dans l’opposition, avait déposé plusieurs recours d’inconstitutionnalité contre ce texte auprès du Tribunal constitutionnel qui l’avait finalement raboté, en refusant le concept de nation catalane.

En réaction à l’amputation de leur statut, plus d’un million de Catalans avaient manifesté à Barcelone en juillet 2010 aux cris de «Vive la Catalogne libre», voire en proférant des slogans anti-Espagnols tels que «L’Espagne, dehors !». Que le sentiment indépendantiste gagne du terrain ne fait aucun doute, on peut même parler d’un virage de la société catalane. Tous les sondages et enquêtes d’opinion vont dans ce sens : sur les 7,5 millions d’habitants de cette région, entre 30 et 50 % déclarent souhaiter ardemment que la Catalogne devienne un Etat de droit indépendant au sein de l’Union européenne.

Le modèle d’une Catalogne arc-boutée contre l’Espagne est entré en crise depuis plus d’une décennie et les liens avec Madrid ne cessent de se distendre. La question qui ne manque pas de se poser est : jusqu’où ira cette distension ? Depuis le début de la crise, nombre de Catalans sont devenus indépendantistes pour des raisons économiques car ils souhaitent bénéficier d’une réelle autonomie fiscale à l’instar du Pays basque, seule autonomie à collecter directement ses impôts.

L’affirmation du «fait différentiel» au plan culturel (la Catalogne n’est pas l’Espagne, sa langue, son histoire et sa culture ne sont pas les mêmes, etc.) ne date pas d’hier mais le fait nouveau c’est que les secteurs modérés du catalanisme politique assument désormais ouvertement leurs intentions indépendantistes en les articulant à une critique acerbe de la redistribution interrégionale des richesses dans le pays. Les Catalans payeraient trop et l’Espagne, cette marâtre, ne leur reverserait que trop peu en contrepartie. La logique nationaliste, et indépendantiste a fortiori, conduit à récuser la logique de l’égalité des régimes d’autonomie.

C’est bien parce que le sentiment d’une saignée pratiquée par Madrid sur son économie progresse parmi la population catalane que le discours indépendantiste peut s’affirmer au sein de certains partis politiques nationalistes. La récupération politique de l’indépendantisme par une partie du centre droit au pouvoir en Catalogne (grâce à une série de pactes conclus avec le Parti populaire) prend en compte une réalité tangible, le rêve que caressent plusieurs centaines de milliers, voire plusieurs millions de Catalans, d’une nation indépendante. Comparaison n’est pas raison mais on pense aux tensions qui existent en Belgique entre Flamands et Wallons ou à la tentation indépendantiste qui traverse l’Ecosse. Toutefois, l’horizon d’une Catalogne indépendante semble lointain et Artur Mas et consorts entretiennent une ambiguïté toute politique en ne prenant aucune mesure concrète qui consisterait à fixer un calendrier pour organiser l’autodétermination. Autonomiste le jour, indépendantiste la nuit en quelque sorte. Mais la politique ne se vit-elle pas autant dans le rêve que dans le réel ?

Enfin et surtout, l’urgence pour la Catalogne repose sur la réduction de son important déficit et la sévère politique d’austérité menée par la generalitat d’Artur Mas occupe davantage les esprits des Catalans qu’une hypothétique indépendance. En cela, la Catalogne ne diffère guère des seize autres communautés autonomes d’Espagne et son sort reste encore lié à celle-ci.

* Stéphane Pelletie. Hispaniste à l’Université Paris-Est-Créteil (Upec). Publicat originàriament a Libération, 05/04/12.

Deixa un comentari

Filed under Catalanisme

Artur Mas: “Mehr Europa, mehr Katalonien”. Die Fragen stellte Leo Wieland

MasHerr Ministerpräsident, wie geht es Katalonien, wie geht es Spanien und wie geht es Katalonien in Spanien?

Katalonien hinkt, Spanien auch und Katalonien in Spanien ist in Erwartungshaltung. Aber obwohl die wirtschaftliche Lage sehr schwierig ist, glaube ich, dass sowohl Katalonien als auch Spanien das Blatt wenden können. Dies ist nicht Griechenland. Unsere Lage ist auch besser als die Italiens. Wenn man also die Dinge, die nötig sind, entschlossen anpackt, dann, so bin ich überzeugt, finden wir eine Lösung.

Sie regieren seit einem Jahr mit schmerzhaften Maßnahmen, um Defizit und Schulden unter Kontrolle zu bringen. Was haben Sie gelernt, das die neue Zentralregierung unter Ministerpräsident Rajoy noch lernen muss?

Mein Motto war vom ersten Tag an: Man muss für die nächsten Generationen und nicht die nächsten Wahlen regieren. Vielleicht wird man paradoxerweise auf diese Art trotzdem Wahlen gewinnen. Unsere Erfahrung im Jahr 2011 war da sehr positiv. Trotz aller harten, scheinbar unpopulären Entscheidungen und wider alle Kritik und Demonstrationen, haben wir (die bürgerliche Regierungspartei Convergència i Unió) zuletzt sowohl noch die Kommunalwahlen gewonnen, als auch bei den nationalen Wahlen am besten abgeschnitten. Es gibt demnach eine schweigende Mehrheit, die versteht, was wir tun.

In Spanien herrscht mit 23 Prozent Arbeitslosigkeit und in Katalonien mit 20 Prozent noch immer ein bemerkenswerter sozialer Friede. Woran liegt das?

Die offiziellen Statistiken stimmen hier nicht mit der Wirklichkeit überein. Ein Politiker sollte das nicht sagen, aber die Arbeitslosenzahlen sind aufgeblasen. Aus zwei Gründen: Viele Spanier arbeiten in der Schattenwirtschaft, wahrscheinlich mehr als im übrigen Europa. Und es gibt Kollektive, die mitgezählt werden, obwohl sie gar keine Arbeit mehr suchen, wie zum Beispiel Frührentner. Sie beziehen zwar noch Arbeitslosengeld, halten aber nicht mehr nach einem Job Ausschau. Also kann man ruhig etwa fünf Prozentpunkte abziehen. Trotzdem ist das Problem noch gravierend genug. Aber Spanien hat in den letzten 20 Jahren einen ausreichend soliden Sozialstaat aufgebaut, um die Auswirkungen dieser Krise aufzufangen.

Woher sollen nun das Wachstum und die neuen Arbeitsplätze kommen?

Die künftigen Arbeitsplätze werden weder aus der öffentlichen Verwaltung noch von den multinationalen Konzernen kommen. Sie kommen, wenn sie kommen, vor allem in Katalonien, in kleinen und mittleren Betrieben. Was die Sektoren angeht, so werden sie aus der Exportindustrie, einer gewissen Reindustrialisierung durch die Rückkehr von Betrieben, die gegenwärtig im Ausland produzieren, und aus der Serviceindustrie, vor allem dem Tourismus kommen. Wir hatten hier 2011 ein Rekordjahr.

Ist Katalonien, die reichste der großen Regionen, noch der Dynamo der spanischen Wirtschaft?

Zu einem guten Teil schon. Die katalanische Wirtschaft bringt noch immer ein Fünftel der spanischen auf die Waage. Katalonien und die Region Madrid, mit jeweils rund sieben Millionen Einwohnern, sind die beiden wichtigsten Lokomotiven. Katalonien ist aber industrialisierter und exportorientierter und deckt damit rund 23 Prozent seines Bruttoinlandsproduktes ab. Im Falle Madrids sind es nur elf Prozent.

An diesem Mittwoch treffen Sie zum ersten Mal in Madrid mit Rajoy zusammen. Was wollen Sie von ihm, was wird er von Ihnen wollen?

Es wird eine erste tastende Begegnung sein. Ich werde ihm sagen, dass meine Regierung bereit ist, große Strukturreformen, zum Beispiel auf dem Arbeitsmarkt durchzusetzen und eine Politik der Sparsamkeit zu betreiben. Das ist kein Blankoscheck, aber wir wollen hier mit der Zentralregierung kooperieren. Im gleichen Sinn will ich mit ihm über die Stimulierung von Wirtschaftswachstum in Europa sprechen. Manche Partnerländer, Deutschland vorneweg, sind da sehr zurückhaltend. Und dann ist da die katalanische Agenda.

Worum geht es da?

Um die Steuerhoheit. Wir wollen die gleiche Souveränität, wie sie das Baskenland hat. Man kann nicht für die Ausgaben, aber nicht für die Einnahmen verantwortlich sein. Bei letzteren sind die meisten autonomen Regionen komplett von Madrid abhängig. Dort wird über die Steuern entschieden und uns schickt man dann eine Überweisung. Ich will hier volle Entscheidungsfähigkeit.

Ist dies die richtige Zeit für Veränderungen, die die Einheit Spaniens berühren?

Wir haben ein klares Ziel. Wir wollen mehr Europa und mehr Katalonien. Das bedeutet mehr politische Macht in Europa und mehr politische Macht zuhause. Kurzfristig ist das sicherlich nicht möglich. Aber es ist absolut nötig. Wenn wir uns Europa in 20 Jahren vorstellen, so müssen die Regionen und lokalen Bürger mehr Gewicht bekommen. Es hat keinen Sinn, dass die Zentralstaaten immer mehr Einfluss haben. Wir wollen unsere Souveränität nicht mit Madrid teilen. Wir wollen sie für uns haben.

Wie denken die sieben Millionen Einwohner Kataloniens darüber?

Es gibt kein ganz klares Panorama, aber eine interessante Entwicklung. Immer mehr Leute sind für die Souveränität. Das heißt nicht notwendigerweise die Unabhängigkeit. Im interdependenten Europa ist schon niemand mehr unabhängig, siehe Griechenland. In Katalonien sind jedoch immer mehr Leute für einen eigenen Staat. Dieser könnte dann mit Spanien eine Föderation oder Konföderation bilden. Das Gefühl ist, wir brauchen diesen eigenen Staat, um voranzukommen. Es geht nicht darum, mit Spanien zu brechen. Es geht mehr um eine Emanzipation. Kinder, wenn sie erwachsen werden, wollen nicht mit ihren Eltern brechen, aber in ihrem eigenen Haus wohnen. Noch ist das in Katalonien nicht die vorherrschende Strömung, aber doch etwa zu fünfzig Prozent mit zunehmender Tendenz.

Ist Schottland für Sie ein Modell?

Es gibt einige Ähnlichkeiten. Aber das Vereinigte Königreich ist nicht Spanien und Katalonien nicht Schottland. Katalonien hat weit mehr Gewicht in Spanien als Schottland in Großbritannien. Katalonien hat eine sehr gemischte Bevölkerung, Schottland weniger. Aber Großbritannien hat eine viel solidere und liebenswürdigere Demokratie als Spanien.

Warum hat Katalonien den Stierkampf verboten, erlaubt aber weiter die Stierhatz („correbous“) bei Volksfesten?

Wir haben die Corrida nicht aus Identitätsgründen verboten, sondern aus Respekt vor den Tieren. Der Stierkampf wurde in Katalonien ohnehin immer schwächer und war schließlich vor allem nur noch auf den Tourismus ausgerichtet. Bei den „correbous“ im Ebrodelta wird außerdem der Stier nicht getötet. Das ist schon ein großer Unterschied.

Per accedir a la traducció catalana de l’entrevista de Leo Wieland, corresponsal del Frankfurter Allgemeine Zeitung, al president Artur Mas, cliqueu aquí.

Deixa un comentari

Filed under Catalanisme