Tag Archives: Catalunya

Més enllà del Principat: l’opció dels Països Catalans

En aquest vídeo podeu veure la intervenció del Dr. Agustí Colomines, director acadèmic de la Càtedra Josep Termes, al simposi “Federalisme. Autonomisme. Independentisme: el pensament catalanista des dels orígens fins al segle XXI’, organitzat per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’IEC, i el Centre d’Història Contemporània de Catalunya el passat 30 d’octubre de 2014.

A més del Dr. Colomines també hi van intervenir:  des del País Valencià, Vicent Flor i Moreno, professor del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València; des de les Illes Balears, Sebastià Serra i Busquets, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de les Illes Balears, i Alà Baylac-Ferrer, professor de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Perpinyà-Via Domitia.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Catalanisme, Conferències, Estudis històrics, Estudis nacionals

Congrés “La petja de la Mancomunitat de Catalunya”

manco

El Dr. Agustí Colomines, IP del GRENPoC i director acadèmic de la Càtedra Josep Termes, participarà el proper dijous 18 de desembre al congrés “1914-2014 – La petja de la Mancomunitat de Catalunya”. Ho farà amb el panell “La base del projecte de la Mancomunitat: l’obra educativa i cultural”. També participarà al congrés l’Aurora Madaula, col·laboradora del GRENPoC, amb el panell “Els recursos financers de la Mancomunitat. La política d’emprèstits”. Madaula i Colomines són coautors del llibre, “Pàtria i progrés – la Mancomunitat de Catalunya, 1914-1924“.

Podeu descarregar el programa del congrés fent clic aquí.

D’ençà els primers anys del segle XX, el catalanisme polític experimenta un fort arrelament social que es mantindrà inalterable fins l’arribada de la dictadura franquista. L’any 1911, la Lliga Regionalista, hegemònica entre la burgesia, es posa al capdavant d’una campanya de reivindicació de l’autogovern per a Catalunya, el primer després de la pèrdua de llibertats que va suposar el Decret de Nova Planta promulgat per Felip V. Aquesta iniciativa va haver de superar molts entrebancs, però la manca de defalliment dels partits catalanistes, fent pinya per aquest objectiu comú al marge d’ideologies polítiques, va donar els seus fruits. Finalment, l’any 1904 es crea la Mancomunitat de Catalunya, una entitat administrativa d’abast regional conformada per les quatre diputacions provincials catalanes.

En el seu discurs de presa de possessió com a president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, que presidia també la Diputació de Barcelona, anuncia que, a partir d’aquest moment “Catalunya tindrà una institució que la representarà tota sencera, que donarà forma corporal a la seva unitat espiritual, que donarà una organització jurídica a la seva personalitat. I això sol ja és d’una transcendència extraordinària”. Tot i que la Mancomunitat no va disposar mai de poder polític, que les seves competències es van limitar a les que ja tenien reconegudes les diputacions catalanes i que els seus recursos econòmics foren molt migrats, va dur a terme una important obra de govern. Destaquen, entre d’altres, la política educativa i cultural, amb la creació de la Biblioteca de Catalunya i d’una xarxa de biblioteques populars, la promoció de la tasca de l’Institut d’Estudis Catalans, la normalització lingüística i la construcció d’escoles per a la formació de funcionaris, de tècnics de grau mitjà i d’obrers especialitzats; l’execució d’infraestructures i d’obra pública per modernitzar i vertebrar el país (xarxa telefònica, carreteres i camins veïnals, ferrocarrils secundaris…); les iniciatives socials, de beneficència i sanitàries, amb la creació de la Borsa de Treball i d’hospitals, asils i cases de maternitat, l’atenció als malats mentals i pobres i la creació d’un servei de sanitat; la modernització de l’agricultura, etc. Així mateix, cal destacar els intents de dotar Catalunya d’una organització política pròpia, que van culminar en la campanya autonomista endegada a les darreries de 1918.

El cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera va marcar l’inici del final de la Mancomunitat. L’any 1925, la institució era desmantellada i les seves competències revertides a les diputacions provincials.

Deixa un comentari

Filed under Catalanisme, Conferències, Estudis històrics, Estudis nacionals

“First Scotland, Now Spain”. Bloomberg contra Rajoy

Bloomberg LP és una empresa multinacional de mitjans de comunicació amb base a la ciutat de Nova York. Va ser fundada el 1981 per Michael Bloomberg, qui seria alcade de Nova York entre el 2005 i el 2014, amb l’ajuda de Thomas Secunda, Duncan MacMillan, i Charles Zegar.

Bloomberg

Like the Scots, the Catalans want a referendum on independence. Unlike the British, the Spaniards aren’t inclined to let them have it. This is a mistake, and Spain’s leaders need to show some unwonted statesmanship by making a vote possible — even as they campaign for union.

Catalonia’s local government has scheduled a referendum for Nov. 9, but on Tuesday Spain’s Constitutional Court suspended it. This is the same court that issued a ruling four years ago —in a case also brought by Prime Minister Mariano Rajoy’s Popular Party— that gutted a 2006 Spanish law granting Catalonia more autonomy.

Catalonians have been bitter ever since, and the Popular Party has made the situation worse by stonewalling Catalan demands and engaging in other provocations. (An education minister once issued a call to “Hispanicize” Catalan children.) Support for independence in Catalonia has grown to more than 50 percent, according to several recent polls, from as little as 15 percent in 2007 —and it’s unlikely to fall with yesterday’s ruling. The drive for independence has not been stopped.

To avoid a potential spiral of civil disobedience or even violence, Rajoy should go to Catalonia and acknowledge, in person, the mistakes his party has made. For the next steps, he need only look across the sea to the north. He should offer a fresh start to negotiations on greater autonomy for Catalonia and more control of its tax revenues. As U.K. Prime Minister David Cameron might tell him, Rajoy will probably have to make these concessions anyway to keep his country together.

Rajoy should also be open to constitutional reform that would decentralize powers and include a procedure to allow Spain’s regions to vote on secession. This wouldn’t necessarily have to be on the extraordinarily generous terms that Cameron agreed to for Scotland, but it would have to create a potential route for Catalans to conduct at least a nonbinding referendum on their status. Even engaging in such negotiations may lead Catalonians to abandon their referendum for now, if they believe a legal route to vote on independence will eventually become available.

In the meantime, Rajoy and other officials in the central government should begin a campaign to show Catalans (as well as Basques and Galicians) why they are better off in Spain. One of the benefits of Scotland’s two-year referendum campaign was that both sides had the chance to push and test their arguments.

Catalonia’s secession would be more traumatic for Spain than Scotland’s would have been for the U.K.; the region accounts for 16 percent of the Spanish population and 19 percent of the economy (double Scotland’s share of the U.K. on both counts). Spain’s financial position is already precarious, and both it and Catalonia would be punished severely in the bond markets for any breakup.

Given the chance, Catalans might well conclude, as Scots did, that independence is not worth the risk and pain. To make Catalans confident in this conclusion, however, they need a robust debate. Up to now, Rajoy and Spain’s government have refused even to discuss the possibility of independence. Now is the moment for them to make the case for union.

Publicat a Bloomberg View, 01/10/2014.

* * *

Versió en català:

Com els escocesos, els catalans volen un referèndum d’independència. Però, al contrari que els britànics, els espanyols no el volen deixar fer. És un error, i els dirigents espanyols han de tenir per una vegada la talla d’estadistes i permetre el vot dels catalans —ni que ells facin campanya a favor de la unió.

El govern català ha convocat un referèndum per al 9 de novembre, però dilluns el Tribunal Constitucional espanyol el va suspendre. És el mateix tribunal que fa quatre anys, en un cas impulsat també pel Partit Popular del president Rajoy, va escapçar una llei espanyola del 2006 que garantia més autonomia a Catalunya.

Els catalans han estat descontents des d’aleshores i el Partit Popular ha empitjorat encara més la situació alçant un mur per no sentir les demandes dels catalans. I també provocant-los (el ministre d’Educació va arribar a parlar que calia “espanyolitzar” els nens catalans).

El suport a la independència ha crescut fins a més d’un 50%, segons les enquestes, des d’una posició molt baixa: un 15% el 2007. I això és difícil que disminueixi després d’aquesta sentència. El camí a la independència, doncs, no s’ha pas aturat.

Per a evitar una espiral potencial de desobediència civil o fins i tot violència, Rajoy hauria d’anar a Catalunya i reconèixer personalment els errors que el seu partit ha comès. Només hauria de mirar cap al nord, més enllà de la mar. Hauria d’oferir de tornar a començar negociacions per a una autonomia més gran de Catalunya i més control dels propis imposts. Com li podria explicar el primer ministre britànic, David Cameron, Rajoy hauria de fer probablement aquestes concessions per a poder mantenir unit el seu país.

Hauria d’estar obert també a una reforma constitucional que hauria de descentralitzar els poders i incloure-hi un procediment per a permetre que les regions espanyoles poguessin votar la secessió. No caldria que fos necessàriament en els termes extraordinàriament generosos que Cameron ha acordat amb Escòcia, però això crearia un camí potencial perquè els catalans poguessin fer si més no un referèndum no vinculant sobre el seu estatus. L’obertura d’unes negociacions com aquestes portaria els catalans a abandonar el referèndum actual, si creuen que hi haurà una via legal per a votar sobre la independència.

Mentrestant Rajoy i els altres membres del govern espanyol haurien de començar una campanya per demostrar als catalans (i als bascs i gallecs) que estarien millor si continuessin a Espanya. Un dels beneficis de la campanya de dos anys per al referèndum escocès ha estat que ambdós bàndols han tingut l’oportunitat de mostrar els seus arguments.

La secessió de Catalunya seria més traumàtica per a Espanya que no pas la d’Escòcia per al Regne Unit. Significa el 16% de la població espanyola i el 19% de l’economia (el doble del que significa Escòcia a la Gran Bretanya). La posició financera d’Espanya és molt precària i Espanya i Catalunya serien molt castigades pels mercats si se separessin.

D’aquesta manera, els catalans podrien concloure, com han fet els escocesos, que no paga la pena el risc de la independència. Tanmateix, per a convèncer-los d’això caldria un debat ferm. I fins i ara Rajoy i el govern espanyol han refusat fins i tot la possibilitat de discutir sobre la independència. Ara és el moment en què haurien de fer-ho per a explicar la unitat.

* * *

Aquí hi ha l’adreça de contacte amb qui ha escrit aquest editorial. Envieu-li informació, en anglès, de manera respectuosa i gens propagadística. Raoneu per què volem votar i abundeu en el seu argument:  David Shipley at davidshipley@bloomberg.net.

Deixa un comentari

Filed under Europa, Minories i identitat, Política i partits

Why does Catalonia want to become independent?

Deixa un comentari

13 Octubre 2012 · 15:23

International Conference on the Politics of Secession in the European Union

This event is jointly organised with the LSE Department of Philosophy, Logic and Scientific Method
Imatge
Organisers:  Luc Bovens, Professor of Philosophy, Department of Philosophy, Logic and Scientific Method LSE and Amandine Catala, LSE Fellow, Department of Philosophy, Logic and Scientific Method

Tuesday 22 May, 10.30am – 6.30pm
Senate House – Room 349, Malet Street, London WC1E 7HU

Secession has become an urgent issue in today’s world with movements in several EU states and other parts of the world. The conference focuses on the political situation in Catalonia, Flanders, and Scotland and aims to address social, economic, moral and legal aspects.

Session 1 – Catalonia

10.30am – 12pm

Montserrat Guibernau, Professor of Politics, Queen Mary, University of London
Xavier Solano, Political Analyst and Adviser

12 – 1.30pm

Lunch (own arrangements)

Session 2 – Flanders

1.30 – 3pm

Philippe Van Parijs, Chaire Hoover d’éthique économique et sociale
Rik Van Cauwelaert, Director, Knack magazine

3 – 3.15pm

Coffee Break

Session 3 – Scotland

3.15 – 4.45pm

Iain McLean, Professor of Politics, University of Oxford; Official Fellow in Politics, Nuffield College
Stephen Noon, Special Adviser to the First Minister of Scotland

4.45 – 5pm

Coffee Break

Session 4

5 – 6.30pm

Roundtable discussion

The LSE Department of Philosophy, Logic and Scientific Method gratefully acknowledges the support of the LSE Annual Fund and the Institute of Philosophy

The event is free and open to all but registration is required
To register please email: A.Catala@lse.ac.uk

Deixa un comentari

Filed under Conferències

Artur Mas: “Mehr Europa, mehr Katalonien”. Die Fragen stellte Leo Wieland

MasHerr Ministerpräsident, wie geht es Katalonien, wie geht es Spanien und wie geht es Katalonien in Spanien?

Katalonien hinkt, Spanien auch und Katalonien in Spanien ist in Erwartungshaltung. Aber obwohl die wirtschaftliche Lage sehr schwierig ist, glaube ich, dass sowohl Katalonien als auch Spanien das Blatt wenden können. Dies ist nicht Griechenland. Unsere Lage ist auch besser als die Italiens. Wenn man also die Dinge, die nötig sind, entschlossen anpackt, dann, so bin ich überzeugt, finden wir eine Lösung.

Sie regieren seit einem Jahr mit schmerzhaften Maßnahmen, um Defizit und Schulden unter Kontrolle zu bringen. Was haben Sie gelernt, das die neue Zentralregierung unter Ministerpräsident Rajoy noch lernen muss?

Mein Motto war vom ersten Tag an: Man muss für die nächsten Generationen und nicht die nächsten Wahlen regieren. Vielleicht wird man paradoxerweise auf diese Art trotzdem Wahlen gewinnen. Unsere Erfahrung im Jahr 2011 war da sehr positiv. Trotz aller harten, scheinbar unpopulären Entscheidungen und wider alle Kritik und Demonstrationen, haben wir (die bürgerliche Regierungspartei Convergència i Unió) zuletzt sowohl noch die Kommunalwahlen gewonnen, als auch bei den nationalen Wahlen am besten abgeschnitten. Es gibt demnach eine schweigende Mehrheit, die versteht, was wir tun.

In Spanien herrscht mit 23 Prozent Arbeitslosigkeit und in Katalonien mit 20 Prozent noch immer ein bemerkenswerter sozialer Friede. Woran liegt das?

Die offiziellen Statistiken stimmen hier nicht mit der Wirklichkeit überein. Ein Politiker sollte das nicht sagen, aber die Arbeitslosenzahlen sind aufgeblasen. Aus zwei Gründen: Viele Spanier arbeiten in der Schattenwirtschaft, wahrscheinlich mehr als im übrigen Europa. Und es gibt Kollektive, die mitgezählt werden, obwohl sie gar keine Arbeit mehr suchen, wie zum Beispiel Frührentner. Sie beziehen zwar noch Arbeitslosengeld, halten aber nicht mehr nach einem Job Ausschau. Also kann man ruhig etwa fünf Prozentpunkte abziehen. Trotzdem ist das Problem noch gravierend genug. Aber Spanien hat in den letzten 20 Jahren einen ausreichend soliden Sozialstaat aufgebaut, um die Auswirkungen dieser Krise aufzufangen.

Woher sollen nun das Wachstum und die neuen Arbeitsplätze kommen?

Die künftigen Arbeitsplätze werden weder aus der öffentlichen Verwaltung noch von den multinationalen Konzernen kommen. Sie kommen, wenn sie kommen, vor allem in Katalonien, in kleinen und mittleren Betrieben. Was die Sektoren angeht, so werden sie aus der Exportindustrie, einer gewissen Reindustrialisierung durch die Rückkehr von Betrieben, die gegenwärtig im Ausland produzieren, und aus der Serviceindustrie, vor allem dem Tourismus kommen. Wir hatten hier 2011 ein Rekordjahr.

Ist Katalonien, die reichste der großen Regionen, noch der Dynamo der spanischen Wirtschaft?

Zu einem guten Teil schon. Die katalanische Wirtschaft bringt noch immer ein Fünftel der spanischen auf die Waage. Katalonien und die Region Madrid, mit jeweils rund sieben Millionen Einwohnern, sind die beiden wichtigsten Lokomotiven. Katalonien ist aber industrialisierter und exportorientierter und deckt damit rund 23 Prozent seines Bruttoinlandsproduktes ab. Im Falle Madrids sind es nur elf Prozent.

An diesem Mittwoch treffen Sie zum ersten Mal in Madrid mit Rajoy zusammen. Was wollen Sie von ihm, was wird er von Ihnen wollen?

Es wird eine erste tastende Begegnung sein. Ich werde ihm sagen, dass meine Regierung bereit ist, große Strukturreformen, zum Beispiel auf dem Arbeitsmarkt durchzusetzen und eine Politik der Sparsamkeit zu betreiben. Das ist kein Blankoscheck, aber wir wollen hier mit der Zentralregierung kooperieren. Im gleichen Sinn will ich mit ihm über die Stimulierung von Wirtschaftswachstum in Europa sprechen. Manche Partnerländer, Deutschland vorneweg, sind da sehr zurückhaltend. Und dann ist da die katalanische Agenda.

Worum geht es da?

Um die Steuerhoheit. Wir wollen die gleiche Souveränität, wie sie das Baskenland hat. Man kann nicht für die Ausgaben, aber nicht für die Einnahmen verantwortlich sein. Bei letzteren sind die meisten autonomen Regionen komplett von Madrid abhängig. Dort wird über die Steuern entschieden und uns schickt man dann eine Überweisung. Ich will hier volle Entscheidungsfähigkeit.

Ist dies die richtige Zeit für Veränderungen, die die Einheit Spaniens berühren?

Wir haben ein klares Ziel. Wir wollen mehr Europa und mehr Katalonien. Das bedeutet mehr politische Macht in Europa und mehr politische Macht zuhause. Kurzfristig ist das sicherlich nicht möglich. Aber es ist absolut nötig. Wenn wir uns Europa in 20 Jahren vorstellen, so müssen die Regionen und lokalen Bürger mehr Gewicht bekommen. Es hat keinen Sinn, dass die Zentralstaaten immer mehr Einfluss haben. Wir wollen unsere Souveränität nicht mit Madrid teilen. Wir wollen sie für uns haben.

Wie denken die sieben Millionen Einwohner Kataloniens darüber?

Es gibt kein ganz klares Panorama, aber eine interessante Entwicklung. Immer mehr Leute sind für die Souveränität. Das heißt nicht notwendigerweise die Unabhängigkeit. Im interdependenten Europa ist schon niemand mehr unabhängig, siehe Griechenland. In Katalonien sind jedoch immer mehr Leute für einen eigenen Staat. Dieser könnte dann mit Spanien eine Föderation oder Konföderation bilden. Das Gefühl ist, wir brauchen diesen eigenen Staat, um voranzukommen. Es geht nicht darum, mit Spanien zu brechen. Es geht mehr um eine Emanzipation. Kinder, wenn sie erwachsen werden, wollen nicht mit ihren Eltern brechen, aber in ihrem eigenen Haus wohnen. Noch ist das in Katalonien nicht die vorherrschende Strömung, aber doch etwa zu fünfzig Prozent mit zunehmender Tendenz.

Ist Schottland für Sie ein Modell?

Es gibt einige Ähnlichkeiten. Aber das Vereinigte Königreich ist nicht Spanien und Katalonien nicht Schottland. Katalonien hat weit mehr Gewicht in Spanien als Schottland in Großbritannien. Katalonien hat eine sehr gemischte Bevölkerung, Schottland weniger. Aber Großbritannien hat eine viel solidere und liebenswürdigere Demokratie als Spanien.

Warum hat Katalonien den Stierkampf verboten, erlaubt aber weiter die Stierhatz („correbous“) bei Volksfesten?

Wir haben die Corrida nicht aus Identitätsgründen verboten, sondern aus Respekt vor den Tieren. Der Stierkampf wurde in Katalonien ohnehin immer schwächer und war schließlich vor allem nur noch auf den Tourismus ausgerichtet. Bei den „correbous“ im Ebrodelta wird außerdem der Stier nicht getötet. Das ist schon ein großer Unterschied.

Per accedir a la traducció catalana de l’entrevista de Leo Wieland, corresponsal del Frankfurter Allgemeine Zeitung, al president Artur Mas, cliqueu aquí.

Deixa un comentari

Filed under Catalanisme

Vídeos del seminari “Les petites nacions en un context de crisi. Buscant la sortida”

El seminari “Les petites nacions en un context de crisi. Buscant la sortida” fou una de les activitats importants promogudes per la Fundació CatDem i l’AENI just abans de l’estiu. Ara us oferim els enllaços als vídeos de totes les sessions mitjançant els quals es pot seguir íntegrament el contingut de l’esmentada trobada acadèmica. Els trobareu al canal de Youtube de la UOC.

Vídeos de les conferències:Sessió inaugural a càrrec de la Dra. Imma Tubella, rectora Mgfca. de la Universitat Oberta de Catalunya i del Dr. Agustí Colomines, director dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOCConferència inaugural “La sortida catalana de la crisi” a càrrec del Molt Hble. Sr. Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya

Irlanda. La caiguda i la recuperació del Tigre Celta
-Intervenció del Sr. Dick Roche, ex ministre per a Afers Europeus, Irlanda
-Intervenció del Sr. Amadeu Altafaj, portaveu d’Afers Econòmics i Monetaris de la Comissió Europea
-Debat amb els ponents moderat per la Dra. Irene Boada, Queen’s University

Grècia. Despesa i endeutament públics

-Intervenció de la Dra. Miranda Xafa, estrateg d’inversió de IJ Partners, exdirectora executiva suplent de la Junta Directiva del Fons Monetari Internacional i ex assessora econòmica del Govern grec
-Intervenció del Sr. Phillip Ammerman, cofundador i director gerent de Navigator Consulting Group Ltd.
-Debat amb els ponents moderat pel Dr. Agustí Colomines, director de la Fundació CatDem

Catalunya. Nous factors de reactivació econòmica
-Intervenció del Dr. Antoni Castells, catedràtic d’Economia a la UB i exconseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya.
-Intervenció de la Dra. Muriel Casals, professora del Departament d’Economia i d’Història Econòmica de la UAB i presidenta d’Òmnium Cultural.
-Intervenció de la Dra. Ada Ferrer Carbonell, Institut d’Anàlisi Econòmica – CSIC i Barcelona GSE.
-Intervenció del Sr. Heribert Padrol, exinspector de finances de l’Estat i advocat. Soci responsable de l’Àrea Fiscal a Gómez-Acebo & Pombo.
-Debat amb els ponents moderat per la Dra. Maria Àngels Fitó, directora dels Estudis d’Economia i Empresa, UOC

Conferència pública: La mida de les nacions evita la crisi?
-Intervenció del Dr. Enrico Spolaore, coautor del llibre La mida de les nacions; catedràtic d’Economia a la Universitat de Tufts.
-Intervenció del Dr. Guillem López Casasnovas, catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra.
-Debat amb els ponents moderat per la Sra. Roser Clavell, secretària general del Patronat Catalunya Món

Països Bàltics. Devaluació interna
-Intervenció del Sr. Morten Hansen, Stockholm School of Economics de Riga
-Intervenció del Sr. Edward Hugh, macroeconomista
-Intervenció del Dr. Raul Eamets, professor de macroeconomia a la Universitat de Tartu, Estònia
-Debat amb els ponents presentat pel Dr. Iván Serrano Balaguer, IN3, UOC

Finlàndia, l’aposta pel coneixement

-Intervenció del Sr. Pekka Ylä-Anttila, Institut de Recerca de l’Economia Finlandesa (ETLA)
-Intervenció del Sr. Carles Sumarroca, president de FemCAT
-Debat amb els ponents moderat pel Dr. Agustí Colomines, director de la Fundació CatDem

Conferència pública: La crisi des de la perspectiva macroeconòmica
-Intervenció del Dr. Jaume Ventura, Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI) i Barcelona GSE.
-Intervenció del Dr. Diego Rodríguez-Palenzuela, cap de la Divisió de Mercat de Capitals del Banc Central Europeu.
-Debat amb els ponents moderat per la Dra. Clara Ponsatí, directora de l’Institut d’Anàlisi Econòmica (IAE-CSIC i Barcelona GSE)

Deixa un comentari

Filed under Conferències, Uncategorized