Tag Archives: estudis nacionals

“First Scotland, Now Spain”. Bloomberg contra Rajoy

Bloomberg LP és una empresa multinacional de mitjans de comunicació amb base a la ciutat de Nova York. Va ser fundada el 1981 per Michael Bloomberg, qui seria alcade de Nova York entre el 2005 i el 2014, amb l’ajuda de Thomas Secunda, Duncan MacMillan, i Charles Zegar.

Bloomberg

Like the Scots, the Catalans want a referendum on independence. Unlike the British, the Spaniards aren’t inclined to let them have it. This is a mistake, and Spain’s leaders need to show some unwonted statesmanship by making a vote possible — even as they campaign for union.

Catalonia’s local government has scheduled a referendum for Nov. 9, but on Tuesday Spain’s Constitutional Court suspended it. This is the same court that issued a ruling four years ago —in a case also brought by Prime Minister Mariano Rajoy’s Popular Party— that gutted a 2006 Spanish law granting Catalonia more autonomy.

Catalonians have been bitter ever since, and the Popular Party has made the situation worse by stonewalling Catalan demands and engaging in other provocations. (An education minister once issued a call to “Hispanicize” Catalan children.) Support for independence in Catalonia has grown to more than 50 percent, according to several recent polls, from as little as 15 percent in 2007 —and it’s unlikely to fall with yesterday’s ruling. The drive for independence has not been stopped.

To avoid a potential spiral of civil disobedience or even violence, Rajoy should go to Catalonia and acknowledge, in person, the mistakes his party has made. For the next steps, he need only look across the sea to the north. He should offer a fresh start to negotiations on greater autonomy for Catalonia and more control of its tax revenues. As U.K. Prime Minister David Cameron might tell him, Rajoy will probably have to make these concessions anyway to keep his country together.

Rajoy should also be open to constitutional reform that would decentralize powers and include a procedure to allow Spain’s regions to vote on secession. This wouldn’t necessarily have to be on the extraordinarily generous terms that Cameron agreed to for Scotland, but it would have to create a potential route for Catalans to conduct at least a nonbinding referendum on their status. Even engaging in such negotiations may lead Catalonians to abandon their referendum for now, if they believe a legal route to vote on independence will eventually become available.

In the meantime, Rajoy and other officials in the central government should begin a campaign to show Catalans (as well as Basques and Galicians) why they are better off in Spain. One of the benefits of Scotland’s two-year referendum campaign was that both sides had the chance to push and test their arguments.

Catalonia’s secession would be more traumatic for Spain than Scotland’s would have been for the U.K.; the region accounts for 16 percent of the Spanish population and 19 percent of the economy (double Scotland’s share of the U.K. on both counts). Spain’s financial position is already precarious, and both it and Catalonia would be punished severely in the bond markets for any breakup.

Given the chance, Catalans might well conclude, as Scots did, that independence is not worth the risk and pain. To make Catalans confident in this conclusion, however, they need a robust debate. Up to now, Rajoy and Spain’s government have refused even to discuss the possibility of independence. Now is the moment for them to make the case for union.

Publicat a Bloomberg View, 01/10/2014.

* * *

Versió en català:

Com els escocesos, els catalans volen un referèndum d’independència. Però, al contrari que els britànics, els espanyols no el volen deixar fer. És un error, i els dirigents espanyols han de tenir per una vegada la talla d’estadistes i permetre el vot dels catalans —ni que ells facin campanya a favor de la unió.

El govern català ha convocat un referèndum per al 9 de novembre, però dilluns el Tribunal Constitucional espanyol el va suspendre. És el mateix tribunal que fa quatre anys, en un cas impulsat també pel Partit Popular del president Rajoy, va escapçar una llei espanyola del 2006 que garantia més autonomia a Catalunya.

Els catalans han estat descontents des d’aleshores i el Partit Popular ha empitjorat encara més la situació alçant un mur per no sentir les demandes dels catalans. I també provocant-los (el ministre d’Educació va arribar a parlar que calia “espanyolitzar” els nens catalans).

El suport a la independència ha crescut fins a més d’un 50%, segons les enquestes, des d’una posició molt baixa: un 15% el 2007. I això és difícil que disminueixi després d’aquesta sentència. El camí a la independència, doncs, no s’ha pas aturat.

Per a evitar una espiral potencial de desobediència civil o fins i tot violència, Rajoy hauria d’anar a Catalunya i reconèixer personalment els errors que el seu partit ha comès. Només hauria de mirar cap al nord, més enllà de la mar. Hauria d’oferir de tornar a començar negociacions per a una autonomia més gran de Catalunya i més control dels propis imposts. Com li podria explicar el primer ministre britànic, David Cameron, Rajoy hauria de fer probablement aquestes concessions per a poder mantenir unit el seu país.

Hauria d’estar obert també a una reforma constitucional que hauria de descentralitzar els poders i incloure-hi un procediment per a permetre que les regions espanyoles poguessin votar la secessió. No caldria que fos necessàriament en els termes extraordinàriament generosos que Cameron ha acordat amb Escòcia, però això crearia un camí potencial perquè els catalans poguessin fer si més no un referèndum no vinculant sobre el seu estatus. L’obertura d’unes negociacions com aquestes portaria els catalans a abandonar el referèndum actual, si creuen que hi haurà una via legal per a votar sobre la independència.

Mentrestant Rajoy i els altres membres del govern espanyol haurien de començar una campanya per demostrar als catalans (i als bascs i gallecs) que estarien millor si continuessin a Espanya. Un dels beneficis de la campanya de dos anys per al referèndum escocès ha estat que ambdós bàndols han tingut l’oportunitat de mostrar els seus arguments.

La secessió de Catalunya seria més traumàtica per a Espanya que no pas la d’Escòcia per al Regne Unit. Significa el 16% de la població espanyola i el 19% de l’economia (el doble del que significa Escòcia a la Gran Bretanya). La posició financera d’Espanya és molt precària i Espanya i Catalunya serien molt castigades pels mercats si se separessin.

D’aquesta manera, els catalans podrien concloure, com han fet els escocesos, que no paga la pena el risc de la independència. Tanmateix, per a convèncer-los d’això caldria un debat ferm. I fins i ara Rajoy i el govern espanyol han refusat fins i tot la possibilitat de discutir sobre la independència. Ara és el moment en què haurien de fer-ho per a explicar la unitat.

* * *

Aquí hi ha l’adreça de contacte amb qui ha escrit aquest editorial. Envieu-li informació, en anglès, de manera respectuosa i gens propagadística. Raoneu per què volem votar i abundeu en el seu argument:  David Shipley at davidshipley@bloomberg.net.
Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Europa, Minories i identitat, Política i partits

Pàtria i progrés

El president del CoNCA, Carles Duarte i Montserrat, pubica avui al Diari de Girona, un comentari a partir del llibre dels nostres investigadors Aurora Madaula i Agustí Colomines, i en pren el títol per fer-ho.

IMG_2942

Aquest és el títol del llibre que Agustí Colomines i Aurora Madaula han publicat a Comanegra sobre la Mancomunitat de Catalunya, de la qual celebrem enguany el centenari. Al seu pròleg a aquest volum, Francesc-Marc Álvaro assenyala que “els catalans d’avui som fills del 1914 més que del 1714”. La coincidència de les dues commemoracions i la concentració d’energies en els actes del tricentenari del setge i la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió, on Catalunya, arrenglerada amb l’arxiduc Carles en contra de Felip d’Anjou, va afrontar no tan sols la defensa del seu candidat a la corona, sinó també les del seu Dret, de la seva personalitat històrica i de les seves institucions, han provocat que la reivindicació de l’obra de govern de la Mancomunitat hagi quedat en un segon pla. Cal, però, redescobrir el pensament i l’acció del catalanisme que va plasmar-se d’una manera eficaç a la Mancomunitat. El catalanisme polític d’arrel econòmica, social i cultural, a hores d’ara notòriament majoritari i que ha contribuït a definir l’escenari actual i els nostres horitzons de futur, fa peu en un allunyament progressiu que una Catalunya industrial i amb una clara vocació cultural i un fort alè democràtic inicia ja al segle XIX d’una Espanya de la Restauració d’esperit imperial i refractària a una modernització, que va viure d’una manera dolorosa l’esfondrament de les seves colònies, amb la pèrdua l’any 1898 de Cuba i la sagnia al Marroc, que a Catalunya va tenir una manifestació trasbalsadora en la Setmana Tràgica de 1909. Aquesta distància té concrecions com el Memorial de Greuges, on Valentí Almirall va actuar de ponent, presentat a Alfons XII l’any 1885. I podem afegir-hi les Bases de Manresa, de 1892, on Domènech i Montaner, el bisbe Torras i Bages i Prat de la Riba van tenir una funció rellevant, o l’èxit de la candidatura dels Quatre Presidents a les eleccions de 1901. El veritable tomb, però, arrencarà amb l’accés d’Enric Prat de la Riba de primer, l’any 1907, a la presidència de la Diputació de Barcelona i després, l’any 1914, a la de la Mancomunitat de Catalunya, acabada aleshores de constituir. Impressiona l’ambició de la labor profundament intel·ligent impulsada per Prat de la Riba, amb la creació l’any 1907 de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic —ara Institut del Teatre— l’any 1913, de l’Escola de Funcionaris d’Administració Local —ara Escola d’Administració Pública—, segona escola de la seva mena a Europa, també l’any 1913, de l’Escola del Treball i la Biblioteca de Catalunya l’any 1914, de l’Escola de Bibliotecàries l’any 1916,… Hi van col·laborar personalitats ideològicament llunyanes de Prat com Pere Coromines, Pompeu Fabra Rafael Campalans. El programa d’inversions de la Mancomunitat anava de la construcció d’escoles, com la del Mar, i biblioteques, com la de Valls, a l’extensió de la xarxa telefònica o a les carreteres i els ferrocarrils. El cop d’estat del general Primo de Rivera de 13 de setembre de 1923 va ser l’inici de la fi de la Mancomunitat, ja amb el Reial Decret de 18 de setembre sobre separatisme, i es va confirmar amb l’abolició formal el 20 de març de 1925.

Per completar l’article, aquí teniu el vídeo que es va elaborar, amb guió d’Agustí Colomines i Francesc Canosa i la col·laboració d’Aurora Madaula, per a l’acte commemoratiu dels 100 anys de la Mancomunitat que va tenir lloc al Palau de la Generalitat el 6 d’abril de 2014.

Deixa un comentari

Filed under Catalanisme, Estudis històrics, Estudis nacionals, Europa, Intel·lectuals

2012 ASEN Scholarship

ASEN is pleased to invite applications to the 2012 ASEN Scholarship worth £1000.

The application is open to ASEN members currently enrolled in doctoral research at universities in the UK and Ireland and working in the fields of ethnicity and/or nationalism. Applications will be reviewed by a panel and the result will be announced in early July 2012.

Please e-mail the following information to asen@lse.ac.uk along with a cover letter, by 15 May 2012:

  • Your ASEN Membership Number;
  • A copy of your CV;
  • A 1000-word research proposal;
  • A 500-word statement explaining how the scholarship would contribute to your programme of research*;
  • A reference letter from your supervisor.

*Some examples may be: language tuition; conference costs; fiieldwork funds; acquisition of research materials. Proof of expenditure will be required in all cases.

ASEN: The Association for the Study of Ethnicity and Nationalism
London School of Economics
Houghton Street,
London, WC2A 2AE
United Kingdom
T:     +44 (0)20 7955 6801
F:     +44 (0)20 7955 6218
E:     asen@lse.ac.uk <mailto:asen@lse.ac.uk>
W:    http://www.lse.ac.uk/ASEN/ <http://www.lse.ac.uk/ASEN/&gt;

Please access the attached hyperlink for an important electronic communications disclaimer: http://lse.ac.uk/emailDisclaimer

Deixa un comentari

Filed under Convocatòries

Pierre Nora vist per Steven Englund

Il est rare qu’une figure publique pèse autant que sa valeur réelle, mais c’est le cas avec Pierre Nora. Ce que le lecteur retient de ses nouveaux livres – tous deux collection d’écrits antérieurs -, c’est que l’historien n’est pas réductible à son pedigree. Son rôle éditorial chez Gallimard, ses liens avec l’establishment intellectuel français, la fondation de la revue Le Débat… ne sont pas l’essentiel. Même son rôle de “sourcier de l’identité nationale”, qui est devenu un titre de gloire ou un épouvantail selon les points de vue, n’est plus central, comme je le croyais à la publication des Lieux de mémoire il y a vingt ans – raison pour laquelle je l’avais critiqué à l’époque.

Ayant mûri ma réflexion depuis, et à l’occasion de ces nouveaux livres, je dirais que l’essentiel est que Pierre Nora a réussi son pari : il a changé la manière dont on écrit l’histoire. En tant que maître d’oeuvre, du moins, il a joué le rôle d’un Lord Acton français : la gloire de cet homme qui a peu mais bien écrit, tout comme Nora, se résume à la direction de la Cambridge Modern History, un sommet de savoir universitaire britannique publié au tournant du XXe siècle, à peu près au même moment que le “Grand Lavisse”, ce sommet de savoir universitaire français dont le maître d’oeuvre, Ernest Lavisse, grand historien “national” de la IIIe République, est d’ailleurs fréquemment comparé à Pierre Nora.

Pourtant, faire de Nora un Lavisse ressuscité n’est pas mon propos. Ce qui ressort clairement de ces deux ouvrages, c’est qu’il ne se résume pas, ou plus, au deuil d’un temps et d’une France révolus, même si ce sentiment se trouve sans doute à l’origine de son oeuvre. Ce que certains de ses critiques, comme l’historien britannique Perry Anderson ou moi-même, n’ont pas discerné assez clairement, c’est qu’il n’est pas un serviteur de la “nation”, mais de la discipline historique. Il est en vérité le Ludwig Feuerbach de la religion de la “nation”. Comme le philosophe allemand (1804-1872) pensait que les hommes façonnent Dieu à leur image, il a compris qu’il n’y a pas de vérité suprême, mais juste des objets (les mémoires, ou les lieux de mémoire) que créent les chercheurs.

Au début d’Historien public, Pierre Nora retranscrit une pensée qui lui est venue pendant un cours de khâgne du philosophe Etienne Borne au lycée parisien Louis-le-Grand : “Le Philosophe est donc l’interprète d’une vérité qui se dérobe – qui se “dérobe”, dirait-on volontiers, au sens où elle échappe comme au sens où elle se dévoile. Il n’y a pas de vérité philosophique, mais une interprétation philosophique de toutes les vérités qui ne sont vraies que par rapport à cette interprétation. La philosophie comme savoir total, qui serait située entre, par exemple, la science et la religion, est une mystification.” Ici se trouve la clé du grand apport à l’histoire que donnera Pierre Nora : avec d’autres, il a contribué à remettre en question l’enseignement positiviste, qui réduit l’histoire au pur déroulement des événements. Pour lui, quel que soit le sujet, l’histoire peut affronter des vérités (des mémoires) divergentes.

On l’imagine en maître d’oeuvre des Lieux de mémoire, téléphonant depuis son bureau chez Gallimard et essayant de faire comprendre ce qu’il veut à ses collaborateurs : “Cher collègue médiéviste, accepteriez-vous de me ciseler un essai sur “Reims, ville du sacre” dans lequel vous feriez tout sauf traiter le sujet au premier degré ? Rendez-moi un texte qui reprenne toutes les versions classiques, toutes les sources médiévales qui ont donné leur chronique sur le sacre.” Ou encore : “Cher ami philosophe, débrouillez-vous, écrivez-moi un texte sur Augustin Thierry et la création de l’identité française, dans lequel on ne pourrait pas deviner qui de vous deux parle”…

Bien sûr, ce ne fut pas toujours simple. Parmi les collaborateurs des Lieux de mémoire, quelques-uns étaient des “historiens patriotes”, pour qui il était difficile d’être sinon sceptiques, du moins “épistémologiquement souples” devant la notion “sacrée” de l’identité française comme devant toute tradition ou toute vérité. Figurez-vous l’historien qui a lutté durant toute sa carrière pour extraire sa “vérité” des archives ; pour lui, la démarche de Pierre Nora n’a rien d’évident. Comment ? Il lui faudrait maintenant prendre de la distance, regarder tous les reflets dans le miroir et accepter de n’en désigner aucun comme le bon ? Allez demander à Patrick Dupond de danser le Lac des cygnes après avoir lâché sa technique ! Pourtant, c’est bien de cela qu’il s’agit. Et sur des sujets aussi divers que le Louvre, la Marseillaise, les fêtes ou le Panthéon.

Aucun doute, cette “nouvelle histoire”-là, c’est de l’histoire pour adulte – adulte expérimenté parce que vivant dans un âge tardif du monde. C’est pourquoi j’avais comparé les Lieux de mémoires au tableau de Marcel Duchamp, Nu descendant l’escalier, qui a changé l’art pour toujours : le lecteur rencontre des vues d’un “tout” sans éprouver la satisfaction d’avoir tout compris. C’est l’une des choses les plus neuves qui soit arrivée à la discipline depuis Ranke, le père allemand de l’histoire scientifique. Bien sûr, écrire tous les livres selon cette méthode serait absurde, mais en ignorer la possibilité, ce serait rester aveugle et diminué.

Plus proche d’un Renan que d’un Lavisse, Pierre Nora possède l’ironie habile du premier, mais aussi une plus grande capacité à supporter l’ambiguïté. Le philosophe et historien Ernest Renan, qui a écrit la conférence la plus célèbre du XIXe siècle, Qu’est-ce qu’une nation ?, aimait trancher là où souvent Nora reste dans ce que le poète John Keats appelait la “capacité négative”, le pouvoir de résister au jugement hâtif. Au moins comme éditeur, sinon toujours en tant qu’intellectuel engagé dans le débat public.

Le “grand Lavisse”, malgré la récente réédition (avec, bien entendu, une préface de Pierre Nora), a été emporté par le vent, scientifiquement parlant. La France qui l’a engendré, à qui il pouvait “parler”, n’est plus depuis longtemps. En revanche, ce qui est acquis pour toujours, c’est que la méthode des Lieux de mémoire ne suppose en rien l’existence en vrai d’une “nation France”. Elle contient en elle ses propres possibilités de dépassement, comme le prouvent son exportation et son adaptation à d’autres cadres nationaux : ainsi les Italiens comme les Allemands et les Néerlandais ont-ils revisité leur passé et leur mémoire à travers ce prisme si novateur.

Comentari publicat incialment a Le Monde.fr, Livres
Historien Public, de Pierre Nora. Gallimard, 538 p., 23,50 €.
Présent, Nation, MémoireGallimard, “Bibliothèque des histoires”, 420 p., 25 €.

Deixa un comentari

Filed under Llibres, Recursos

Paraules d’Agustí Colomines en la imauguració del Seminari “Les Petites nacions en un context de crisi”

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

ASN – European Conventions

Upcoming Convention


Deixa un comentari

Filed under Uncategorized