Josep Termes, tal com el recordo, per Josep Fontana

Explicar una persona i una vida és una tasca impossible. Ho deia, amb molta lucidesa, Twain:

“Quina part més petita de la vida d’una persona són els seus actes i les seves paraules! La seva vida real es desenvolupa en el seu cap, i no la coneix ningú més que ell mateix… Els seus actes i les seves paraules són simplement la fina crosta visible del seu món… i són una part insignificant del seu tot! Una simple pell que l’envolta. La massa del que és ell està amagada, amb els seus focs volcànics que bullen i espeteguen i que no paren mai, de dia ni de nit. Aquests són realment la seva vida, i ni estan escrits ni es poden escriure”.

El que jo voldria fer és, simplement, esbossar, a partir dels meus records, un període de la vida de Josep Termes que vaig compartir i que correspon a uns anys dels quals no es parla gaire en el que s’ha escrit sobre ell. Perquè són uns anys de formació, d’ell, meus i de tota una generació que vam fer el nostre aprenentatge al marge d’una universitat que ens tancava les portes i on potser, per altra banda, no hauríem pogut trobar el que cercàvem.

La meva relació més propera amb Termes va començar als primers anys seixantes i va acabar quan el 1982 va marxar a la Universitat de Barcelona, mentre jo restava a l’Autònoma. No ens vam tornar a trobar fins que el 1991 li vaig demanar que ens acompanyés en la fundació de l’Institut Universitari d’història Jaume Vicens Vives, a la Universitat Pompeu Fabra, on va restar fins a la seva jubilació el 2006. Però, paradoxalment, aquesta etapa, en què tornàvem a estar junts en un mateix centre, no va revifar la nostra vella intimitat.

Els dos, segurament, havíem canviat. Jo veia sobre tot els canvis que s’havien produït en ell; però està clar que ell devia veure els meus. Molt unit a la seva família, defugia ara dedicar les estones que abans ocupava a relacionar-se amb els vells amics. Quan li feies alguna proposta en aquest sentit, acostumava a contestar que tenia pressa i que havia de marxar a fer el dinar dels seus fills, o algun altre argument semblant. Havíem canviat també, tots dos, en matèria de sentiments polítics (no em feu argumentar ara perquè els anomeno sentiments i no creences ni pensaments). Als dos ens havia defraudat, estava clar, aquell projecte d’esquerres al qual ens havíem lliurat amb entusiasme en la nostra joventut; però cada un de nosaltres havia reaccionat diferentment, i això ens separava també i prou clarament.

Pel que fa referència als seus anys darrers no podia fer gran cosa més que parlar dels llibres que va publicar o d’una part molt important de la seva tasca, a la quan no es dóna l’atenció que mereix en les bibliografies, com és la seva dedicació a dirigir la recerca dels joves que es formaven a la nostra universitat. Si en voleu tenir una idea només cal que entreu al catàleg de la biblioteca de la Pompeu Fabra i, a partir del seu nom, comprovareu el gran nombre d’investigacions que va dirigir en forma de tesis doctorals. Una feina com aquesta significava una dedicació que, malauradament, no s’acostuma a tenir en compte en les valoracions del treball universitari.

DIGITAL CAMERA

Parlant de biblioteques i catàlegs hi ha, per altra banda, una cosa que trobo a faltar, i és que no existeixi encara un element que em sembla que és necessari per fer-se una imatge cabal de la seva obra, com és una bibliografia completa que ens permeti seguir la seva trajectòria intel·lectual. Una bibliografia que no serà fàcil de fer perquè, al marge dels llibres, Termes va participar en tantes iniciatives i va col·laborar en tantes tasques, com es pot veure en la revisió de la seva activitat que Francesc Roca fa en aquest llibre que presentem [Josep Termes: Catalanisme, Obrerisme i civisme], que els seus treballs diguem-ne menors, al menys en extensió, estan dispersos als llocs més diversos. Si consulteu el Catàleg col·lectiu de les Universitats Catalanes amb el nom de Josep Termes hi podeu trobar 243 entrades; però cal anar amb compte, perquè no sols és que hi ha un gran nombre de repeticions i que s’inclouen pròlegs i direccions de tesis doctorals –i que hi manquen, com és lògic, els articles de revista– sinó que la connexió mecànica entre el cognom Termes i el nom Josep arriba a donar resultats sorprenents en els casos en què una obra té més d’un autor i en què un Josep lliga amb un altre Termes. Així li trobareu atribuïdes, per exemple, un bon nombre de publicacions que un tal senyor Enric Termes va fer en col·laboració amb diversos Joseps, com Bautismo de niños en edad catequética, Catecumenat d’adults i Peregrinar a Roma. Les set esglésies o, per una altra banda, un Estudio clínico prospectivo a boca partida y controlado sobre el diseño del implante cónico… del doctor Josep Cabratosa Termes, a més d’una versió de la Passió d’Esparraguera presentada per mossèn Pau Termes i fins i tot una sarsuela còmica en una acte, de cap a 1902, “La casa de les bruixes”, una confusió, aquesta darrera, que segurament li hauria agradat més que les quatre anteriors.

Pel que fa als articles de revista la situació és molt pitjor i la feina serà molt més complexa; perquè al RACO, el registre de Revistes Catalanes amb Accés Obert, només hi figuren els dos articles que va escriure per Recerques, i està clar que això és clarament insuficient. L’establiment d’una bibliografia elaborada seriosament és una feina que cal fer, i que penso que l’obra de Termes mereix sobradament.

El que jo m’he proposat, però, és parlar del Josep Termes que vaig conèixer, dels anys en què vam ser companys i fèiem coses junts. Això té el mèrit, a més, de permetre’m parlar d’aspectes de la seva vida que només es poden reconstruir a partir dels records viscuts, perquè no estan inscrits als registres de la burocràcia acadèmica.

Ens vam conèixer, com he avençat, als primers anys seixantes. No havíem coincidit com estudiants a la Universitat, perquè ell era cinc anys més jove que jo, però no sé com, possiblement a partir de la militància comú al PSUC, vam formar un grup de joves historiadors que ens reuníem, discutíem i fèiem sessions de seminari. Termes s’hi referia al pròleg d’Anarquismo y sindicalismo en España, on parla d’“aquellos seminarios que en aquellos años organizábamos, al margen de la universidad oficial, para estimular la investigación sobre nuevos temas y con nuevas metodologías”. Em va sorprendre fa poc veure que Jordi Maluquer recordava la seva assistència a aquells seminaris com un element essencial de la seva formació.

També van resultar essencials, com és lògic, en la nostra. De vegades invitàvem gent de fora a parlar-nos. Recordo, per exemple, les converses que vam tenir amb un vell militant sindical dels tramvies, originari d’Andalusia, que ens explicava les seves experiències; però que no sabia què contestar quan li preguntàvem, per exemple, què sabia del cas d’Andreu Nin, i no encertava més que a respondre: “Veges, no sé, deien que…” O el dia en que ens va venir a veure Stanley Payne, que acabava de publicar, el 1961, Falange. A history of Spanish fascism, que era aleshores un llibre prohibit a Espanya –la traducció al castellà la va haver de publicar Ruedo Ibérico a París. Payne ens va venir a explicar que els falangistes eren uns joves intel·lectuals romàntics, amants de la poesia i coses per l’estil. Recordo que li vàrem preguntar –en aquells moments ho ignoràvem– de què vivia José Antonio, amb què es guanyava la vida. I que ens va respondre: “Ah! Això no ho sé!”. En aquell mateix moment li vàrem perdre el respecte; havíem endevinat quina mena de fantasma era el personatge que havia de distingir-se anys a venir com un filo-feixista de molt curta volada com a historiador. Podreu entendre la meva indignació quan he vist no fa gaire que Felipe Fernández-Armesto, el fill abandonat d’Augusto Assia, qualifica a Payne al Times Literary Suplement d’home d’una impecable independència.

Fèiem aquesta activitat de seminari al marge de la universitat perquè en aquells moments tant ell com jo havíem estat expulsats pel nostre comportament polític –Termes ja ho havia estat abans, però va repetir com jo, el 1966, en aquella expulsió en massa de 69 professors i 266 estudiants. Deixeu-me aclarir que el nostre delicte era haver signat un telegrama al ministre protestant contra el rector de la Universitat de Barcelona, García Valdecasas, i que el jutge que ens va venir a condemnar, un personatge sinistre, rector perpetu de la Universitat de Múrcia, va considerar que haver enviat una protesta al ministre sense passar prèviament pel propi rector era un pecat suficient com per allunyar-nos de la universitat a perpetuïtat.

A banda d’això, manteníem una militància en el PSUC que ens duia a participar en tasques de propaganda clandestina i a sortir al carrer quan hi havia manifestacions i calia córrer davant dels grisos. Em va tocar de vegades fer-ho al costat seu i he de reconèixer que era força més arriscat que jo: s’excitava i cridava molt més i aguantava més que jo quan ens venien els grisos al damunt.

He compartit moltes coses amb Termes en aquells anys de formació i de treball independent. En podria recordar de molt diverses, com les excursions a la recerca de llibres i revistes al subterrani que un llibreter tenia al costat del mercat de Sant Antoni, o la feina que vam fer pel nostre compte a l’arxiu de la Diputació, que estava aleshores al Palau de la Generalitat, en aquells anys en què no hi havia Generalitat. Un arxiu al qual s’arribava per una escaleta des del pati dels Tarongers. Entre els dos vam fitxar uns 170 lligalls i Termes en va descobrir dos d’interessantíssims que duien el títol de “Circunstancias azarosas” i que contenien tota la informació, telegrames inclosos, que enviaven els pobles durant la darrera carlinada. Són moltes hores de feina, que us poden servir per entendre com ens vam formar, cercant camins per la nostra pròpia iniciativa.

Una circumstància que ens va ajudar en aquells anys va ser la feina de redactar la secció d’història de la versió espanyola de l’Enciclopèdia Larousse, que ens va assegurar la subsistència un bon temps. M’hi havia embarcat el vell Lara, i jo hi vaig portar tots els amics del nostre seminari que vaig poder –Termes, Anna Sallés, Ramon Garrabou, Miquel Izard…–, als quals s’ajuntarien alguns membres nous de la més diversa procedència, com Borja de Riquer, que havia caigut a la secció de religió de l’enciclopèdia i no s’hi trobava gaire a gust, o un jove estudiant que ens va fer unes traduccions esplèndides i que ens va costar poc descobrir que era una persona de molta vàlua, com era Jaume Torras.

Perquè no penseu pas que això de les traduccions era fàcil de manegar. Encara recordo el cas d’una traductora a qui havíem encomanat que traduís l’article sobre la “muralla de l’Atlàntic”, és a dir sobre les fortificacions que els alemanys havien preparat per fer front a un possible desembarcament aliat a les costes franceses, i allà on el text francès deia que Hitler hi havia destinat una “masse de manoeuvre” considerable, és a dir un cos de forces armades preparades per repel·lir el desembarcament, ens va traduir que hi havia destinat una “masa de albañiles”. Devia pensar que això era lògic per tal de fer una muralla.

Vam patir amb això dels traductors. A un que ens va venir a demanar ajut, un universitari de Madrid, de la corda de Tierno Galván, li vam proporcionar una traducció d’un llibre sobre Àfrica on la recomanació de l’autor de què s’introduïssin “vaques frisones” es va convertir en un elogi dels alts rendiments de les “vacas frioleras”

Van ser anys d’un treball que, com a mínim, ens va ajudar a tots a reforçar els nostres coneixements d’història espanyola i llatinoamericana, però també, i sobretot, ens va ensenyar a escriure. Tenies un nombre fixat d’espais per desenvolupar una biografia o un tema històric concret i això t’obligava a separar el que era accessori del realment necessari. Va ser aleshores quan vaig entendre aquella expressió de Lucien Febvre: “el qualificatiu, quin enemic de l’estil!”.

La nostra era una vida regular de treball, unes hores cada tarda, que resultava més agradable viscuda entre amics. De vegades el vell Lara apareixia per la nostra sala ensenyant-nos a algun visitant exterior, com qui ensenya les bèsties d’un zoològic. Un d’aquests va ser l’abat del Valle de los Caídos, fray Justo Pérez de Urbel, que va restar tancat ocasionalment dins d’un lavabo i va organitzar un aldarull fins que el van rescatar.

Un altre dia Termes va venir amb uns documents dels quals la Lamberet, la historiadora de l’anarquisme, li havia demanat que fes fotocòpies, que en aquells moments no eren tan fàcils d’obtenir; eren cartes familiars dels presos del Procés de Montjuïc, documents de no massa interès polític, però sí humà, que reflectien l’angoixa d’uns homes que anaven a morir sense saber ben bé per què. En vam fer també còpies per a nosaltres i les meves deuen estar en algun arxivador oblidat.

La feina de l’enciclopèdia tenia els seus problemes. De vegades ens trobàvem amb articles que no podien deixar-se passar sense refer-los del tot, com el del president de l’acadèmia de la història d’un país llatinoamericà que ens descrivia la trobada entre un conquistador i un sobirà indígena amb diàlegs i tot, en què es podia llegir: “¡Maldición! Gritó el fraile, y tronaron los cañones”. En alguna ocasió havíem de descartar alguna recomanació, com la d’un arquebisbe veneçolà que ens advertia que no ens podíem oblidar d’incloure a l’Enciclopèdia la verge de Coromoto. També vam tenir algun disgust, com quan els que dirigien l’obra enviaven algun article delicat a revisar a les autoritats superiors. Ho van fer amb la nostra biografia de Francesc Macià, que va anar a parar a les mans de Carlos Robles Piquer, cunyat de Fraga, que era director general d’Informació (recordo que Vicent Ventura deia que el personatge era fill del canonge Robles i de la Conxa Piquer; però mai no he acabat d’entendre aquest acudit valencià). Robles, el director general, no el canonge, va enviar-li a Lara una carta indignada per la forma benèvola amb què tractàvem al “canalla de Macià”, però el pitjor va ser que li ho vam explicar a Manolo Vázquez Montalbán –no en va teníem la seva esposa, Anna Sallés, entre nosaltres– i aquest ho va destapar en un article, possiblement a Triunfo, que va provocar una nova resposta indignada del cunyat de Fraga i ens va poder costar un disgust.

El primer volum de l’Enciclopèdia, que va ser un gran negoci per a l’editor –però cal tenir en compte que se l’havia jugada muntant un equip tan nombrós per realitzar-la, mentre a Can Salvat manegaven la seva enciclopèdia amb el doctor Rubió i un parell de persones– va sortir el 1967. Si mireu la llista final dels articles importants d’aquell primer volum, que apareixien amb el nom de l’autor, hi trobareu el nom de Termes a articles com els dedicats a “anarquisme” i “anarcosindicalisme” o a la biografia de Francisco Ascaso.

El fet que fos un treball regular, realitzat a l’oficina del carrer Calvet, tenia, però, alguns inconvenients. Quan el 1966 ens van convocar a la reunió fundacional del Sindicat d’estudiants que havia de celebrar-se al convent dels Caputxins de Sarrià vam haver de triar qui era el que podia acudir-hi, mentre els altres seguíem a la feina i el cobríem. Li va tocar a Miquel Izard, que d’aquesta manera va restar consagrat en els llibres d’història de la lluita antifeixista com un dels assistents a la Caputxinada.

No va ser la sola activitat en què vam treballar junts. Ho vam fer també en la redacció de Nous Horitzons, que primer s’anomenava Horitzons fins que vam haver de canviar el nom per raons de copyright. A la redacció, amb Manuel Sacristán i Francesc Vallverdú fent funcions de director i de secretari, hi participàvem, entre d’altres, Termes, Xavier Folch i jo. No és veritat, en canvi, que, com diu la història oficial de la revista, hi fos també Solé Tura, que era a l’exili. No ho és tampoc, com s’ha dit sovint, que acceptéssim el llibre de Solé Tura. Ben al contrari, en discrepàvem i no vam acceptar la publicació d’una de les seves primeres identificacions mecàniques de catalanisme i burgesia. Ningú de nosaltres no hi estava d’acord, no solament per raons polítiques, encara que també per raons polítiques, sinó perquè era un exercici de manipulació històrica mancat de rigor, i nosaltres podíem ser una o altra cosa, però érem historiadors d’ofici i de vocació.

Tornem, però, a les raons polítiques. Voler identificar el grup de què tant Termes com jo formàvem part en aquells moments amb alguna forma d’ortodòxia antinacionalista staliniana és una profunda bestiesa. En aquells temps el PSUC era en contacte constant amb els moviments socials; per dir-ho en termes que va usar Sánchez-Terán a les seves memòries, estava participant en la lluita des del carrer i des de la fàbrica, i voler ignorar la importància que va tenir en la recuperació de les llibertats nacionals la influència que va exercir sobre els obrers immigrants seria una gravíssima errada.

Altra cosa és que això s’acabés quan, amb els inicis de la transició, les direccions dels partits van prendre altres camins, oblidant el que havien promès en els seus programes en els anys de lluita. He llegit fa poc alguns testimonis nous de la forma en què Carrillo va pactar amb Suárez les quatre exigències que li feia –acceptació de la monarquia, de la bandera monàrquica, de la unitat d’Espanya i renúncia a la violència– i he entès millor per què poc després el propi Carrillo es van ocupar de fer que es destruís aquell teixit de solidaritats que havíem ajudat a construir en els anys de la clandestinitat, al·legant que la política ja no s’havia de fer al carrer, sinó al parlament i per obra de polítics professionals. Fa poc llegia en un treball sobre Manuel de Pedrolo, que aquest va retirar-se aleshores de l’activitat participativa, dolgut “del desmantellament de la resistència politico-cultural que durant els anys de la dictadura havia mantingut el país en vida”. Era en això que havíem estat treballant i el que ara començava era una altra cosa amb la qual ni Termes ni jo no ens sentíem identificats.

L’experiència que havíem adquirit en el món editorial ens va obrir camins de treball i ens va permetre entrar, de manera precària, en la nova Universitat Autònoma, primer a Sant Cugat i després al seu emplaçament actual de Bellaterra. Conservàvem, però, la dinàmica del treball fet pel nostre compte, al marge de la universitat.

D’aquesta iniciativa va néixer el projecte d’un grup de cinc amics –per ordre alfabètic de cognoms, tal com figura a la revista, Josep Fontana, Ramon Garrabou, Ernest Lluch, Joaquim Molas i Josep Termes– que vam decidir publicar una revista d’història en català, Recerques; el nom, si no m’erro, el van proposar l’Ernest Lluch i en Termes. No podia tenir inicialment la forma de revista, ja que no ens haurien donat permís per publicar-la, sinó que adoptava la forma d’un volum miscel·lani.

No comptàvem amb cap ajut ni subvenció, ni ens venia de gust demanar-ne. Penseu que això del mecenatge no era gaire fiable; un dia Jordi Pujol ens va invitar a Jordi Nadal i a mi a dinar al restaurant que hi havia al pis de dalt de tot del col·legi d’arquitectes a la Plaça Nova. Era quan volia muntar aquell centre d’estudis, EISA, del qual es va cansar molt aviat. Doncs bé, aquell dia va resultar que el mecenes del projecte va marxar sense pagar i ens va tocar a nosaltres dos fer-nos càrrec del compte.

En emprendre Recerques vam pensar que, si anava malament la venda, podíem assumir nosaltres la despesa (eren temps de costos d’impressió més baixos en què aventures com aquesta eren possibles). El primer número va sortir en 1970 amb textos de Pierre Vilar, Jordi Rubió, Alan Yates, etc. Recerques dura encara avui, al cap de quaranta-cinc anys, quan només dos dels cinc que la vam iniciar seguim més o menys vius, però desconnectats ja d’una publicació que porta gent més jove.

Al número 2, que va sortir el 1972, hi publicàvem tant ell com jo. Termes hi aportava un treball extens i molt documentat, “El federalisme català en el període revolucionari de 1868-1873”, que era un avenç de la seva orientació posterior en la recerca de les arrels catalanes de l’obrerisme, o, si ho preferiu, de les arrels obreres del catalanisme, que és la mateixa cosa vista des de dues perspectives diferents. Més endavant, al número 17, de 1985, hi publicava la “Correspondència de José Mesa a F. Engels (juliol de 1872-març de 1873)”, una documentació fonamental per a la història de la Primera Internacional a Espanya, en què transcrivia uns documents inèdits dels arxius de Moscou, dels quals vam poder obtenir un microfilm. Aquests són els dos únics articles que, com us he dit, podeu trobar al registre de RACO.

Jo donaria menys importància a alguna altra aventura com la de la Biblioteca Figueras, en què també vam participar Joaquim Molas i jo. El fruit més positiu que en resta van ser els dos volums en què Pere Gabriel va compilar els escrits de Peiró i de Federica Montseny. El personatge que la va crear era singular: un dia, en les converses que teníem a la sortida del futbol a casa de Manolo Vázquez i Anna Sallés, quan vivien a tocar del camp de Les Corts, una persona va explicar una versió del misteri d’aquell individu, que més endavant li va servir a Manolo Vázquez per crear, barrejant-lo amb trets d’un altre personatge, el protagonista de Los mares del sur. La iniciativa mateixa, per altra banda, va prendre aviat un camí estrany, que vaig entendre plenament quan el mateix Josep Maria Figueras em va venir a veure un dia, dubtós i un pèl angoixat, preguntant-se pel camí que havia de seguir en els moments en què s’enfonsava el franquisme, al qual estava tan lligat l’origen de la seva fortuna. L’opció que va prendre, l’aventura d’aquella Lliga que va treure tan pocs vots a les primeres eleccions, era un error. En realitat l’errada més gran era el seu temor a què en la transició poguessin demanar-li comptes. No va ésser així, i no es va recordar més de biblioteques ni d’estudis.

Fins aquells moments Termes havia intervingut en un parell d’obres col·lectives dirigides per Emili Giralt, Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes: cronologia 1800-1939 i Bibliografia dels moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes, i havia publicat una primera aproximació de les seves investigacions a El movimiento obrero en España: la Primera Internacional, 1864-1881, editat en la sèrie que dirigia el professor Seco a la Universitat de Barcelona. Sé, pel que vaig sentir-li a ell mateix, que no estava gaire content d’aquesta primera provatura. Les coses van canviar per complet amb l’aparició en 1972 del llibre que sintetitzava la seva tesi doctoral: Anarquismo y sindicalismo en España (1864-1881). A mi em sembla que aquest és el seu gran llibre com a investigador. Un llibre pel qual, com tractaré de raonar, no se li ha fet la justícia que se li devia.

Jo ja sé que Termes és generalment valorat per aquesta activitat incansable que va ocupar-lo, impulsant diverses publicacions i exercint, no solament un mestratge en la seva relació amb els estudiants que feien recerca –em sorprèn el tòpic que sosté que no van crear una escola, i ara mateix hi tornaré–, sinó amb una influència pública en la seva defensa d’un catalanisme democràtic que, si jo no m’erro, no va implicar mai la seva vinculació directa a cap partit. Recordo l’ocasió en què, a la vigília d’unes eleccions, el seu nom va aparèixer a la premsa donant suport a dues candidatures diferents. Li ho vaig fer observar i s’ho va prendre amb humor. Què volia? Si a ell tots dos grups li eren simpàtics, per què no els havia d’acontentar tots dos?

I anem pel mestratge. Em temo que hi ha massa gent que confon la influència d’un mestre amb la mena d’autoritat burocràtica que exercien –no sé si ho segueixen fent, perquè avui estic molt lluny d’aquest món– els grans patrons universitaris que podien determinar a qui li donarien una beca, o qui rebria el seu suport en unes oposicions, i que podien, per això, exigir fidelitat i vassallatge. Això no ho era tot. Jo he conegut el cas de Vicens, que tenia la voluntat de crear un grup de gent a qui pogués ajudar en la seva carrera, però que mai no va tenir poder ni recursos públics per repartir res, de manera que si alguns vam restar al seu costat no va ser per aquesta raó, sinó pel respecte que sentíem per la persona i per l’obra. Quan va morir Vicens, tant Jordi Nadal com jo vam descobrir molt aviat que ser identificats com a deixebles de Vicens no et donava cap avantatge en la universitat espanyola, sinó més aviat al contrari.

Termes vivia al marge d’aquest sistema del cacicat universitari. Del que jo conec, la vegada que s’hi va acostar més seria quan va ser membre d’un tribunal d’oposicions que va acceptar que dos candidats es presentessin amb una memòria idèntica, coincidència que no era pas fruit de la seva col·laboració. Però al darrere d’aquesta història, i legitimant-la plenament, hi havia el cas humà, gairebé patètic, d’un personatge que havia malbaratat totes les seves oportunitats i que intentava ara trobar un medi de subsistència per no acabar enfonsant-se del tot.

És evident que Termes no va ser mai un cacic que pogués pagar fidelitats, però també ho és que va ser per a molts un mestre, en el mateix sentit que jo reconec com a mestres meus Ferran Soldevila o Jaume Vicens. Estic convençut que ho va ser. Només cal veure com en parlen alguns dels seus deixebles en aquest volum. Si l’afecte i el respecte que mostren no és el fruit d’un mestratge, ja m’explicareu què és. Quina altra mena de cosa seria això d’una “escola acadèmica”?

Tornem, però, a Anarquismo y sindicalismo en España, que és, pel meu gust, el seu llibre més important des del punt de vista dels valors que es reconeixen universalment en el treball acadèmic. Aquest llibre va tenir la desgràcia de sortir en uns anys en què estava de moda el que s’anomenava, amb tota propietat, història del moviment obrer. No ens confonguem, perquè això no era història social ni res que s’hi assembli, sinó essencialment història política de les organitzacions obreres. Encara em recordo d’una tesi d’història de la CNT, que es va publicar més endavant amb el títol de La CNT en los años rojos: del sindicalismo revolucionario al anarcosindicalismo, que no vam acceptar d’editar a Ariel, perquè no era més que un relat del que deien els congressos de la CNT que s’havia de fer, sense preocupar-se gens ni mica del que passava realment al carrer, ni de si aquelles coses que es deien als congressos s’havien dut a la pràctica.

¿Qui es recorda ara, per posar un sol exemple, que no seria difícil multiplicar, d’aquell voluminós El movimiento obrero en la historia de España de Tuñón de Lara, que es va publicar en 1972, el mateix any en què apareixia el llibre de Termes? Compareu-los i veureu que pertanyen a dos universos diferents. Una cosa és la pretensió d’arribar a la realitat social des de les formes d’organització, o des de la ideologia, i altra anar a cercar-la en la pràctica quotidiana del sindicalisme i en els plantejaments, diversos i canviants, que s’expressaven a les seves reunions i que es difonien en la seva premsa, com ho fa Termes. Confondre el seu llibre amb aquella literatura caducada és inadmissible. I és el que a mi em sembla que ens hauria de dur a reivindicar la importància d’aquesta obra en la historiografia del segle XIX i a sostenir que Termes, com a historiador, no va ser solament un franctirador, com es repeteix massa alegrement.

Després vindran uns anys en què la implicació de Termes en debats ideològics i campanyes polítiques fa que es tendeixi a presentar-lo com una mena d’activista que es va dispersar en la defensa de causes molt diverses, amb el qual es corre el risc de deixar en segon terme les dimensions reals de la seva vàlua com a historiador. Jo respecto els llibres de caràcter més aviat divulgador que va escriure en els darrers anys i les obres de síntesi com la seva Història del catalanisme fins a 1923, un llibre de consulta obligada. Però ha estat sobretot el seu últim llibre, la Història del moviment anarquista a Espanya, el que m’ha fet pensar en el que hauria pogut fer d’haver tingut les oportunitats de desenvolupar el seu treball de recerca en unes altres condicions: amb més temps, més mitjans i més repòs. Hi ha en aquest darrer llibre tanta saviesa acumulada, tantes notícies que apareixen sobtadament, al lloc més inesperat, lligades amb els seus records viscuts, que no es troben solament en una introducció deliberadament autobiogràfica, sinó en qualsevol punt del text, que un gosaria dir que aquest llibre ve a ser el seu testament com a historiador. Perquè, al marge del seu menyspreu per les regles establertes de l’erudició, com la manca de notes o la dispersió de la bibliografia pel mig del text, aquest és un llibre que em reforça en la meva idea que no era un franctirador, sinó un historiador i un gran historiador, que potser no va tenir mai la mena d’ajuts que hauria calgut que rebés.

Amb aquesta reivindicació voldria acabar el que només ha volgut ser un relat de records viscuts que no tenen altra intenció que la de fer una aportació que s’afegeixi a la imatge de Josep Termes que se’ns ofereix en aquest excel·lent volum d’homenatge a la seva persona i a la seva obra.

Parlament de Josep Fontana en l’acte de presentació del llibre Josep Termes. Catalanisme, obrerisme i civisme (Editorial Afers), que va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès el 28 de maig de 2015.